Una de les principals angoixes contemporànies és la dissolució del futur, de la promesa de millora fruit de les dinàmiques de progrés instaurades per l’humanisme i el capitalisme. Però, i si observem l’absència de futur com el fracàs d’aquests corrents i, per extensió, una possibilitat de canvi en la nostra vivència del temps? I si el fet que no hi hagi futur és l’oportunitat de comprometre’ns amb el present, amb l’acció per l’aquí i l’ara, com mai?