Benvolgudes i benvolguts,
És un plaer donar-vos la benvinguda a l’onzena edició de Literal, la fira d’idees i llibres radicals, de nou aquí, a la Fabra i Coats de Barcelona. Després del desè aniversari i la festassa que vam viure l’any passat, tornem a trobar-nos en una edició que ha estat (i és), tot un repte, i que esperem que sigui tan especial per vosaltres com ho ha estat per nosaltres arribar fins avui.
Deixeu-me començar amb una menció especial. En els darrers 19 mesos i fins al dia d’avui, a Palestina, 53,822 persones han mort assassinades a mans de l’Estat (genocida) d’Israel. Aquesta edició està dedicada a la resistència del poble palestí.
Durant aquests onze anys, Literal s’ha consolidat com una veritable festa del pensament crític. Un espai que va néixer des de la convicció profunda que la cultura no només explica el món, sinó que el transforma. Per què diem repetidament que Literal no és només una fira de llibres? Doncs perquè Literal és comunitat. És punt de trobada d’anhels, d’idees i pràctiques, de resistències quotidianes, de projectes col·lectius i de voluntats decidides a canviar-ho tot.
Abans d’obrir el fil d’aquest any, us haureu fixat que la fira ha tingut alguns canvis. Canvis com una nova imatge, un nou logo, o com noves cares. Des del principi, Literal ha anat organitzant-se des de diferents racons i gent. És un projecte viu, que es nodreix d’aquests canvis i d’una revisió constant. Un projecte on moltes hi han posat el cap i el cor. I aquí m’agradaria aturar-me un moment per a reconèixer la feina feta per la Laura Arau, l’anterior coordinadora, qui passa el relleu havent-se entregat al projecte i a qui li volem traslladar un sincer agraïment per haver-lo pensat, cuidat i fer créixer amb tanta generositat. Demano un fort aplaudiment per ella i per totes aquelles persones qui han posat aquells grans de sorra que fan que avui puguem celebrar l’onzena.
Com us deia, Literal no és només una fira de llibres. És una convocatòria anual per a totes aquelles que volem imaginar i construir un futur radicalment diferent del que sembla ens veiem abocades. Hi ha qui pensa —totes ho hem pensat, de fet— que no són temps fàcils per aixecar banderes d’esperança. Amb potències imperialistes decidides a continuar amb les seves guerres i emportar-se la humanitat per davant; amb un genocidi en marxa al poble palestí en mans d’Israel, l’esgarrifosa impunitat i la mirada cínica d’un món que calla; amb l’extrema dreta cada cop més a prop d’un assalt ferotge al poder per arrasar amb uns drets que creiem guanyats; amb un món farcit de mercats despietats, tecnomagnats embriagats de poder, cobdícia i odi; un moment en què el pensament únic amenaça de convertir-se en norma; amb un temps on sembla que ser cruel està de moda, i on perseguir els més febles es creu legítim.
A simple vista podria semblar que no, que no són bons temps per a l’esperança. Però, tanmateix, aquí estem com podria dir MMM, intentant obrir una finestra en aquest cel tancat. Som aquí, nosaltres, vosaltres, perquè contra tot pronòstic, hi ha qui encara practica l’esperança.
De la històrica edició dels 10 anys ens endúiem la consigna que ens regalava Angela Davis i que hem volgut fer-ne far: pensar l’esperança com una disciplina. I, per tant, batallar-la. Practicar-la. I això volem fer, ens pertoca negar-nos a la resignació. Perquè malgrat el genocidi contra el poble palestí, malgrat tot l’horror i les milers de vides arrabassades, Palestina continua resistint.
Perquè mentre centenars de persones s’ofegaven sota la riuada per la DANA a diverses comarques del nostre país per la negligència política i la cobdícia econòmica, mentre un govern criminal abandonava al seu poble a la seva sort, aquest poble s’organitzava per fer-lo caure i per la seva pròpia reconstrucció.
I l’extrema dreta avança, sí. Però la partida no s’ha acabat. Continuem omplint carrers, places i espais de vida. Continuem llegint, escrivint i pensant radicalment diferent per actuar radicalment diferent. En cada lluita, en cada resistència, en tota la solidaritat hi ha lliçons de dignitat i d’esperança.
Per això, aquest any volíem que la Fira es comprometés a imaginar altres futurs possibles, des de l’exercici de l’esperança com a disciplina. Fent-ho com ens animava un vell guerriller uruguaià, qui ens deixava ara fa uns dies, i qui deia que és possible donar-li el rumb a la nostra vida de prendre la decisió conscient de gastar-ne una part al servei d’una mica d’utopia.
Literal és això, volem que sigui això. Un espai per entrenar l’esperança. Per imaginar el que encara no és. Per crear relats que facin possible allò que avui sembla impensable. La literatura que defensem aquí és la que obre horitzons, la que posa en escac l’ordre establert, la que ofereix mons nous. La que dona veu als marges, la que supera els seus propis marges, la que dona veu a històries que incomoden, que qüestionen i fan seva la causa més noble: deixar el món millor de com se l’han trobat. En definitiva, unes veus, una literatura que no només reflecteixen les injustícies del present, sinó que també alimenten l’impuls per transformar-lo.
Per això, enguany tornarem a comptar amb veus imprescindibles: des del pensament ecosocialista de Kohei Saito, fins a la radicalitat feminista i antiracista de Lola Olufemi, les propostes emancipadores de Ruth Wilson Gilmore i Terry Eagleton o el compromís incansable de Hazem Jamjoum, de Yayo Herrero o Simona Levi. Unes entre tantes i tantes veus radicals que aquest cap de setmana ens convidaran a pensar, a imaginar i a obrir finestres.
I és que són temps per ser radicals, més radicals que mai. Per la part que ens toca, també des del món del llibre. I aquí tenim la sort de comptar amb un sector divers, ple de petites i mitjanes editorials, de cooperatives i de projectes independents que resisteixen malgrat els embats de les grans corporacions que també arriben al món editorial. Per tenir pensament crític ens calen lectures crítiques, ens cal bibliodiversitat, i això no ho tindrem si no cuidem i enfortim el sector editorial independent català. Tampoc si no protegim la nostra llengua i la producció literària en català, essencial per garantir una cultura viva, crítica i arrelada al territori.
Dit tot això, només em queda demanar-vos que gaudiu moltíssim d’aquest cap de setmana. Un cop més, els carrers del recinte de la Fabra i Coats s’ompliran de literatura radical de la mà de més d’un centenar d’editorials independents i llibreries cooperatives.
Estem contentes i orgulloses, no només de ser una de les tres fires del llibre més importants del país, sinó d’haver demostrat que una altra manera de fer cultura és possible. Gràcies per fer-ho possible, gràcies per ser-hi. Que aquesta onzena edició sigui, de nou, una celebració del pensament crític, de la imaginació i de la possibilitat.
Bona fira a totes i tots. Visca la Fira Literal!
Júlia Bolao, coordinadora de la Fira Literal
