Hi ha fires que es mesuren en xifres de vendes i hi ha fires que es mesuren en anys de fidelitat. Literal, la fira d’idees i llibres radicals de Barcelona, fa dotze anys que es mesura en les segones. Les onze mil persones que aquest cap de setmana han omplert els carrers de la Fabra i Coats no hi eren per casualitat. Hi eren perquè hi tornen. Perquè Literal és un lloc on una part important de la ciutat —la que no es resigna— es retroba cada any per parar, conversar, llegir i pensar col·lectivament.
Aquesta dotzena edició, vertebrada al voltant del vers d’Estellés «fem el temps i que el temps no ens faça», ha estat travessada per una pregunta que ha ressonat en cadascuna de les més de seixanta activitats programades: què fem nosaltres amb el temps que ens ha tocat viure? No com a lament, sinó com a interpel·lació. Com a crida a intervenir en un present que sovint sembla no deixar escletxes.
I les escletxes, aquest cap de setmana, les ha obertes el públic. Un públic que fa dotze anys que sosté aquest projecte, que l’ha vist créixer des dels seus inicis i que enguany l’ha ajudat a finançar directament: la campanya de Verkami de Literal ha assolit l’objectiu de 8.000 euros, una xifra que no és només econòmica sinó profundament simbòlica. Parla d’una comunitat que entén que sostenir la cultura crítica és un acte polític. Que darrere de cada aportació hi ha algú que ha decidit que aquest espai ha de continuar existint.
Un clarobscur habitat
El discurs inaugural ha marcat el to de tota la fira. Amb Gramsci com a brúixola —«quan el vell món mor i el nou encara no acaba de néixer, apareixen els monstres»—, la inauguració ha estat un exercici d’honestedat sobre el moment que travessem: genocidis televisats, creixement del feixisme, precarietat sistèmica, militarització, crisi ecològica. Però també un exercici de desafiament: «No ens dona la gana d’acceptar aquest món com un destí inevitable.»
I el desafiament ha agafat cos al llarg de tot el cap de setmana. Durant dos dies, les sales de la Fàbrica de Creació han acollit converses, debats i recitals que han posat sobre la taula les preguntes que sovint queden fora dels circuits culturals convencionals. S’hi ha parlat dels cicles revolucionaris i de la necessitat de saber en quin moment dirigir tota la passió i en quin moment fer un pas enrere per ser més eficaç. De per què els moviments d’esquerres necessiten analitzar les seves derrotes amb la mateixa intensitat amb què celebren les victòries. De com llegir el present no només com a amenaça sinó com a oportunitat, en un temps de canvis ràpids i hegemonies curtes.
S’hi ha parlat, també, de cossos i de qui té dret a definir-los. De com l’ofensiva contra les persones trans no és un fenomen aïllat sinó que forma part d’una onada reaccionària global que necessita reforçar el binarisme de gènere per sostenir les estructures del capitalisme. I, sobretot, s’ha parlat de la necessitat de construir una unitat en la diversitat: que les lluites pels drets de les dones, les dissidents sexogenèriques, les persones racialitzades i migrades siguin enteses com a part de la mateixa lluita de classes. No una unitat basada en un universal fictici —masculí, heterosexual, blanc— sinó en la materialitat compartida de l’explotació i l’opressió, i en el desig comú d’acabar-hi.
S’hi ha parlat de Palestina, de les flotilles que intenten trencar el bloqueig a Gaza, del dret a existir dels pobles que es neguen a ser víctimes perfectes de l’imperialisme. S’hi ha parlat de la cultura com a forma de combat i del sector editorial independent com a trinxera imprescindible per garantir la bibliodiversitat i la producció en català.
105 segells editorials i 10 llibreries han desplegat els seus catàlegs pels carrers del recinte, dibuixant un mapa viu d’aquesta resistència editorial que, en si mateixa, ja és una forma d’esperança.
Un pulmó que cal cuidar
El que ha fet Literal durant dotze anys —i el que ha tornat a fer aquest cap de setmana— no és fàcil de replicar. No es tracta només de programar activitats o d’aplegar editorials. Es tracta de crear les condicions perquè una comunitat es retrobi, es reconegui i s’esmoli les idees mútuament. En un moment en què tot empeny cap a la velocitat, el soroll i la frustració, Literal continua sent un lloc on parar.
Darrere de cada editorial independent, de cada llibreria cooperativa hi ha una forma molt concreta d’esperança. I darrere de cada persona que torna any rere any a la Fabra i Coats hi ha la decisió conscient de sostenir un espai que, com molts diuen, «és necessari».
Ho resumia bé Miquel Missé en tancar una de les converses del cap de setmana: «Literal és un dels pulmons del pensament i de la formació política de la nostra ciutat. Crec que l’hem de cuidar entre tots i totes com un espai on hi ha una estructura, hi ha connexió humana i una capacitat de convocatòria altíssima. Cal que ho recordem, perquè si avui estem aquí és perquè hi ha moltíssima gent que està treballant en això i ens està fent més sòlids, més empàtics, més complexos.»
Gràcies per ser-hi, un any més. El temps el fem nosaltres.
