Benvolgudes, benvolguts,
És un plaer donar-vos la benvinguda a aquesta dotzena edició de la Literal, fira d’idees i llibres radicals.
Celebrem dotze anys aquí, com sempre, a la Fabra i Coats. Dotze anys que es diuen ràpid, però que, com moltes d’aquí sabeu, volen dir molta feina, sovint massa precarietat i molta, molta tossuderia. Més de 60 activitats totalment gratuïtes i obertes al públic. Sense cap barrera econòmica. Perquè som de la corda que el pensament crític no pot tenir preu d’entrada. Però, evidentment, el context de sostenir la cultura compromesa és cada vegada més difícil.
Però aquí estem. Estem perquè projectes com Literal han d’existir. Com sigui. I cada cop es fan més necessaris.
A ningú se li escapa que són temps difícils i preocupants. Gramsci deia que en el clarobscur, quan el vell món mor i el nou encara no acaba de néixer, apareixen els monstres. Una sàvia aportació que ens ressona enormement en temps com els que vivim.
Assistim a una reconfiguració violenta del món: són temps en què el capitalisme s’acarnissa desacomplexadament contra els suds. Guerres imperialistes, militarització, autoritarisme, extrema dreta, crisi ecològica, desigualtats. Segur que haureu sentit aquell nus al pit cada cop que enceneu la ràdio o poseu les notícies; notícies on veieu esclatar guerres sota el pretext de democràcia on només hi ha espoli de recursos. Segur que heu sentit vergonya, ràbia, fins i tot por de veure el que no surt ni a les pel·lícules més distòpiques dels darrers anys: genocidis televisats; poderosos amb una xarxa organitzada d’explotació sexual a dones i infants; impunitat sostinguda per qui endreça el món; un creixement del feixisme a escala internacional; polítics i oligarques sense moral que fan de la llei del més fort el que ha d’imperar.
I no cal anar gaire lluny. Aquí també veiem com es desacomplexen discursos i pràctiques autoritàries: racisme institucional, infiltració de policies en assemblees i sindicats, vulneracions del dret de vaga, policies entrant a escoles.
I enmig de tot això, certa sensació de derrota. Com si només ens quedés aprendre a gestionar el col·lapse. Com si tot això hagués de ser normal. Com si no hi hagués res a fer. Que la guerra és inevitable. Que el feixisme és inevitable. Que la precarietat és inevitable. Que hi ha gent que sobra. Que el món serà cada vegada més hostil i que l’únic que podem fer és competir entre nosaltres. Que no hi ha alternativa a aquest món governat pels mercats i pels senyors de la guerra.
Doncs no ens dona la gana. No ens dona la gana continuar observant com tot se’n va en orris. No ens dona la gana d’acceptar aquest món com un destí inevitable.
De fet, per això, aquest any hem volgut retre homenatge a l’estimat Estellés manllevant-li el vers «fem el temps i que el temps no ens faça». Perquè ens diu que és necessari intervenir en el present, que no podem acceptar la inevitabilitat de la injustícia, la cobdícia i l’odi. Que el present el construïm. I que, fins i tot en aquest clarobscur, continuen existint condicions de possibilitat.
Perquè, encara que de vegades sembli que tot s’ensorra, hi ha qui lluita i qui resisteix. Mirat des de dalt, el món sembla terrible. Però mirat des de baix, el món és també una altra cosa. És la gent que salva vides al Mediterrani mentre els estats aixequen murs. És el moviment per la regularització massiva de persones que tenen el dret a existir. És la Flotilla, són les flotilles sortint d’arreu i intentant trencar el bloqueig il·legal a Gaza. Són els i les docents organitzant les vagues més espectaculars vistes els darrers anys. És el Sindicat de Manters convertint la persecució en dignitat organitzada. Són les biblioteques en lluita exigint el reconeixement que mereix la seva incommensurable tasca. Són les llibreries organitzades fent front a la distopia d’un futur sense elles. És el País Valencià alçat contra els feixistes que governen viles i ciutats. És el tossut fer i lluitar de cada dia de tantes invisibles. Invisibles que decideixen no deixar-se arrossegar per la lògica de la por ni del sàlvese quien pueda. És Palestina resistint. I és també la resistència dels pobles que es neguen a ser víctimes perfectes de l’imperialisme. Des de Veneçuela a Cuba i al Sudan, és la lluita per la humanitat. És fer de la màxima que res humà ens sigui aliè el nostre far i motor.
En aquests temps de canvis ràpids i hegemonies curtes —que diria Álvaro García Linera— la pregunta no és només què passa, sinó què fem nosaltres amb aquest temps que ens ha tocat viure. Preguntar-nos en quin món volem viure i, sobretot, què estem disposades a fer perquè existeixi. I si hi ha una sortida més enllà d’aquest clarobscur, no vindrà pas de la resignació ni de la neutralitat: vindrà només de la unió de lluites, la solidaritat entre pobles, de la lluita internacionalista i de la confrontació amb les estructures del capitalisme imperialista.
Perquè el món, la vida, no només pot ser una altra cosa, sinó que ho és, i en aquest festival bé que ho sabem. Potser per això tanta gent ens diu cada any que Literal «és necessària». No només pels llibres, no només per les activitats. Sinó pel que hi passa. Pel fet estrany i preciós que durant un cap de setmana es crea un espai on ens tornem a trobar, on parem, on conversem, on ens reconeixem des de cada trinxera, on dialoguem, i on esmolem idees i pensament col·lectivament en un moment en què tot ens empeny a la velocitat, al soroll i a la frustració. Per això diem sempre que Literal no és només una fira de llibres.
Com també diem que el sector editorial independent és tan important. Perquè som la gent que continua editant llibres que incomoden. Que pensem des dels marges. Que defensem la llengua. Que sostenim espais crítics malgrat la precarietat i la concentració del mercat. Gent que dediquem hores, esforços i la vida sencera a construir espais comuns. Gent que no ens hem resignat. Gent que hem entès que la cultura també és una forma de combat. I nosaltres volem que Literal continuï sent això. Un lloc on fer comunitat contra la intempèrie. Un lloc des d’on imaginar futurs radicalment diferents. I recordar que darrere de cada editorial petita, de cada llibreria cooperativa hi ha una forma molt concreta d’esperança; i que quan el sentit comú es comparteix, quan la dignitat es manifesta i quan l’alegria es cultiva, se superen obstacles que semblaven impossibles. I per això seguim aquí: sent més, més fortes, amb més xarxa, més complicitats, amb més pensament crític i amb més pensament col·lectiu.
Per anar acabant, permeteu-me dir que són temps per ser radicals, més radicals que mai. També des del món del llibre. I per això, durant tot aquest cap de setmana, més d’un centenar d’editorials, llibreries, autores, activistes i pensadores ompliran aquest espai de debats, llibres, poesia, idees i preguntes difícils però també necessàries; i amb veus com Ilan Pappé, Mariam Barghouti, Ash Sarkar, Álvaro García Linera, Dean Spade, Mark Bray, Karim Kattan, César González, Roque Raquel Salas… entre moltes altres.
Dit això, només em queda demanar-vos que gaudiu moltíssim d’aquest cap de setmana. I agrair-vos a totes i tots les que ho feu possible, per ser-hi. Gràcies a editorials, autores, treballadores, voluntàries, col·lectius, tècniques, llibreries, i sobretot a totes vosaltres per ser aquí. Que aquesta dotzena edició sigui, de nou, una celebració del pensament crític, de la imaginació i de la possibilitat. I sobretot, que el temps no ens faci sinó que el fem nosaltres.
Bona Literal a totes i tots.
