Fira Literal 24 maig 2024
Els feminismes ens ensenyen que el futur és un present continu.
Ens fa por un present sense futur. Almenys això és el que repetim quan hem convertit el crit insubordinat del “No Future” en un lament nostàlgic o en una petició de rescat a qualsevol preu. Els feminismes ens ensenyen que el que ens ha de fer por no és un present sense futur sino un futur sense present. La idea d’un futur desencarnat dels seus passats i dels seus presents és una trampa: una xarxa feta de pors i d’esperances sense cos, sense alè, sense ritme, sense casa, sense ahir i sense demà. El present no és l’ara que es consum, ni la immediatesa que passa. És el temps del viscut i del vivible, el temps de la duració i de la interrupció, de la memòria i de l’oblit, de la ferida i de la promesa, on presents, passats i futurs s’abrecen i es deslliguen en totes les direccions possibles.
Els feminismes ens ensenyen el present continu de les revolucions sense dates:
Quins són el 1848 o el 1917 o el 36 o el maig del 68 o el 15M o l’1 d’octubre del feminisme? Cap i tots ells. Quan va començar la revolució feminista i quan ha d’acabar? Els feminismes ens ensenyen que les revolucions no són fites sinó situacions que comencen i continuen allà o no es veu la seva acció, on no sempre es diu, on és col·lectiva sense haver estat sempre organitzada. El 8M no és la commemoració d’un passat sino la convocatòria ritual d’un cada dia. D’una revolució que és lluita i rereguarda, invenció i confiança, valentia i anonimat. Què ha passat i què torna dels feminismes? No hi ha una història linial per a les lluites contra l’opressió, per al desig lliure i per a la cura d’una vida digna. Ni un abans ni un després, sinó un sempre que és cada dia.
Els feminismes ens ensenyen el present continu del que som mentre esdevenim:
Ser o no ser… no sé si és la qüestió. Ho deia aquell príncep danès – Hamlet – sota l’ombra del pare, rei, amo. És també la pregunta de la metafísica, del pensament dicotòmic, de les taxonomies, les nacionalitats i les exclusions. Les polítiques del ser necessiten fixar les definicions, les identitats i les fronteres. Les polítiques de l’esdevenir, en canvi, es pensen i es fan des del que passa, el que ens troba, el que es transforma i el que escapa. Però la pregunta “qui pot ser feminista?” ha desfermat guerres, també dins del moviment feminista, que amaguen la que és per mi la veritable pregunta: “com arribar a ser feministes?” Feministes és allò que no som mai prou ni encara, perquè és trànsit, transformació i aprenentatge. Feminisme és aprendre a sentir i a interpretar el sentit a partir d’allò que escapa als marcs establerts de representació, de visibilitat i de legitimitat.
Els feminismes ens ensenyen el present continu d’un antagonisme difós i quotidià:
Arribem a ser feministes lluitant, resistint, aprenent, escoltant, cuidant, sostenint, acompanyant, desitjant… els verbs de les lluites feministes són tants com cares té la vida posada al centre. Els gerundis del present continu feminista són els d’un antagonisme que s’obre a qualsevol lloc i a qualsevol moment, però no de qualsevol manera. És l’antagonisme que s’aixeca quan la violència no ens fa víctimes, el poder no ens fa súbdites, la soledad no ens aïlla o la por no ens atemoreix. Aquest antagonisme, el del feminisme, ens volen fer creure que ha anat massa lluny. Criden a la moderació perquè no entenen que la veritable tendresa no és moderada, sino que pot ser tan dolça com enrabiada, tan suau com persistent i que no ha arribat encara ni a una petita part d’on pot anar i estendre’s.
Els feminismes ens ensenyen el present continu d’una trama que és teixit, mapa i històries.
Si no hi ha una data de la revolució feminista, tampoc no hi ha una sola història, ni un sol moviment ni, per tant, un sol futur. La globalització, com a nom i imatge del capitalisme del segle XXI, es va pensar a sí mateixa desde la idea i la pràctica de la xarxa, que creix i atrapa indefinidament i conecta la realitat des de qualsevol dels seus punts. Encara que des dels feminismes “fem xarxa”, en un altre sentit, la textura de la seva realitat és la de la trama, que no atrapa sinó que sosté i conspira, i que no comunica punts sinó que enllaça històries. El temps global és unitat d’informació. El temps viscut és espai, desplaçament i narració. Quines històries no hem pogut explicar ni escoltar? Quines estan passant que no sentim? I quines podem inventar?
Els feminismes ens ensenyen el present continu del que no sabem i del que sabem massa bé però volem desaprendre.
Hi ha un present que de tant continu es fa insuportable: la continuïtat de les violències, de la dominació patriarcal, del sofriment social i personal, de la precarietat i del maltracte íntim, social i institucional. És un present sense futur, és el temps d’una cadena perpètua. Canvien les formes, les lleis i els noms, però no la certesa d’un destí que s’imposa sobre les vides vulnerables, els seus drets i les seves possibilitats. Patir. Tota revolució comença i torna a començar desaprenent aquest destí: desaprendre el patiment és la nostra revolució. Això vol dir prendre cura de la vulnerabilitat i la ferida, però sobretot vol dir aprendre el desig, el saber i la llibertat cada dia i en cada cos, en cada paraula i en cada gest. Hi ha coses per a les que no valen els marges ni els termes mitjos. Només la contundència de la convicció i el combat contra tota forma de resignació.
Un present continu
Marina Garcés
Fotografies d’Oriol Clavera – Fira Literal
