La seva corrupció, la nostra precarietat amb Guy Standing

Conversa conduïda per Anna Gabriel
El sistema de distribució de la renda del segle xx ja no funciona. I no tornarà. Cada cop hi ha més renda al capital i menys als treballadors. Els mecanismes rendistes transfereixen més renda al capital, i hem de veure com es pot transportar aquesta renda a les persones. No creiem en la renda bàsica per qüestions de justícia social, sinó perquè tothom hauria de tenir-hi accés, perquè seria una mena de dividend social de la riquesa global. Si creieu en l’herència privada, també és una eina per la llibertat republicana, que atorgaria llibertat i seguretat a la gent. Els psicòlegs expliquen que la inseguretat disminueix la capacitat intel·lectual i ens fa prendre decisions no òptimes. Una renda bàsica no és la panacea, però hauria de ser part del nou sistema i oferir estabilitat mental, milloraria la nostra capacitat intel·lectual.

Hi som perquè hi sou. Per començar em ve de gust parlar de la seva mare. És fill de família humil de classe treballadora, i quan va dir que volia anar a la universitat, la seva mare li va dir «per què? A la nostra família, això, no ho fem». Ell va anar a la universitat, i no només això, va ser director de l’oficina de l’Europa central i de l’est de l’oit. Després de la caiguda del mur de Berlín va treballar a Ucraïna, Rússia i països de l’entorn, i explica que en aquells anys va acumular molta indignació, perquè va conèixer com a mandatari que era, els rangs del banc mundial, de l’fmi, experts neoliberals que després van ser primers ministres d’alguns països. Va veure la corrupció sistèmica, va veure la mentida, les trampes, el mal. La primera pregunta que li voldria fer és si, després d’aquests anys d’experiència acumulada al costat de la màfia, per dir-ho d’alguna manera, les paraules que li deia la seva mare tenen sentit. Ha entès per què la seva mare li deia «nosaltres no ho fem, això»?

Bona tarda, és un plaer ser aquí avui. No sé per què l’Anna ha començat amb aquesta anècdota de la meva mare, però és cert que la meva generació, al meu entorn, quan érem adolescents estava decidit que aniríem al mercat de treball. Vaig tenir una ruptura de relacions amb la meva mare, no em va parlar durant setmanes quan li vaig dir que volia anar a la universitat. Recordo que em deia «acabaràs sent un comunista». Estava molt emprenyada. Quan vaig anar a la universitat i em vaig doctorar a Cambridge, va ser el dia que el meu pare es va sentir orgullós. Durant aquella època es van viure grans canvis que marcarien la nostra vida, en certa manera, eren els meus anys d’universitat: el 1968, que com recordareu va ser un any important al segle xxi, jo era a París, hi era durant el maig del 68, a les manifestacions contra els bombardejos a Cambodja. També vaig ser a Grècia, em van empresonar un temps, els meus amics eren tots d’esquerres. Durant aquest període, em vaig radicalitzar per la resta de la meva vida. Quan era a Cambridge, Pinochet va arribar al poder i molts radicals van venir a Cambridge i ens vam fer molt amics.

Després vaig escriure llibres, i ho vaig fer amb la comprensió de Karl Polanyi i el seu llibre La gran transformació. Qui ha llegit els meus llibres espero que vegi que Polanyi ha estat una gran influència per mi. Fa temps que escric sobre el precariat, ja des que era a l’oit. Veia que el precariat emergia a l’urss, a la Xina. Però ningú no feia cas dels meus articles ni dels meus llibres. El 2011 vaig decidir que volia escriure un llibre des de la perspectiva del precariat. Esperava que la gent l’entengués i va resultar que es va traduir a dinou llengües. I cada dia, sens falta, rebo un correu de persones d’arreu del món que em diuen «aquest llibre parla de mi, soc part del precariat». Tornarem a la definició del precariat, però per mi el més interessant és que a la primera pàgina del llibre, escrit el 2011, escric que «si no és que la precarietat i les necessitats del precariat són emergències polítiques, veurem el sorgiment d’un monstre polític». No us sorprendrà saber que molta gent m’ha escrit des de novembre, dient que el monstre polític ja ha arribat. Cada dia, Donald Trump ens espanta sobre el que podria passar l’endemà.

Una cosa interessant és que durant l’any passat, la meva vida va canviar totalment. És com si visqués en un malson. Estic parlant davant de gent estranya. A hores d’ara, l’any passat estava menjant uns espaguetis, i vaig rebre un mail que em convidava a parlar davant del grup Bilderberg. Vaig pensar que era algun amic d’esquerres, marxista, que m’estava prenent el pèl, i no vaig fer cas al correu. Al cap de dos dies em van trucar per preguntar-me per què no havia respost la invitació. I va resultar que no era una broma. Vaig parlar amb alguns amics catalans, alemanys, i tots em van dir que hi havia d’anar. Quan em van demanar de parlar-hi una hora, no vaig poder evitar somriure. Senzillament, m’havia de controlar perquè no se m’escapés el riure. El 1968 hi havia un home que considerava els estudiants com a enemics públics número i, de cop, era allà: assegut a primera fila del grup Bilderberg, escoltant-me durant una hora. Durant els tres dies que vaig ser allà, us podeu imaginar com em vaig sentir. Va ser un viatge llarg des del que em va dir ma mare, però segur que s’hauria sentit com jo el 2016 quan vaig ser davant del grup Bilderberg.

Les respostes són lliures, nosaltres som gent normal. Acceptem la dissidència política i que respongui amb el que se senti còmode. En aquest moment, en aquest país hi ha una certa tendència a considerar els estudiants que es manifesten per una universitat pública com a enemics. No sé si són l’enemic número u, però la resposta policial a les seves manifestacions continua sent la d’altres temps. Abans d’entrar en el concepte de precariat, la crisi capitalista de 2007 era el col·lapse d’una lògica en la qual havia actuat el capitalista finançat. Es basava més en les expectatives que en una realitat material. Això entra en col·lapse i molta gent pren consciència de quanta poca base tenia el desenvolupament d’aquest capitalisme. En tot cas, podem afirmar que això és una fase del capitalisme? O més aviat és una etapa del capitalisme, que es consolidarà com a capitalisme finançaritzat? O la del capitalisme rendista, altra forma d’anomenar-lo. Com podem conceptualitzar el capitalisme del segle xxi? M’agradaria fer una repassada ràpida de les mentides en les quals se sustenta el capitalisme.

Tornant a Polanyi, crec que es pot interpretar des del segle xx fins a 1970 com una gran transformació. Va ser la transformació dolorosa del capitalisme de mercat nacional. Va començar al segle xx amb el capital financer. Van impulsar el deixar fer i van desmantellar les institucions que donaven protecció social a la gent, seguretat i redistribució de la renda. A mesura que el capital financer es va expandir, la desigualtat es va expandir molt més encara i la precarietat de milions de persones es va ampliar. En paraules de Polanyi, hi havia un risc d’aniquiliació de la civilització. Després de la Segona Guerra Mundial, va venir la fase de reacumulació del capitalisme nacional amb noves formes. Es desenvolupava l’estat del benestar a diferents països, però això va acabar als anys 70. Va haver-hi una transformació cap a una obertura de l’economia mundial. A partir dels 80, vam tenir una fase de transformació global, la creació dolorosa d’un sistema de mercat global. I de nou, els ideòlegs d’extrema dreta construïen un paradís de mercats lliures, la liberalització de l’economia i la privatització de tot allò que podia mercantilitzar-se, privatitzant les institucions de solidaritat, perquè suposaven un obstacle per al mercat. Va ser el triomf del capitalisme, com tots sabeu. Un dels llibres descriu els personatges, alguns amb ideologies feixistes, que van impulsar aquesta renovació del capital. Reagan, Thatcher i gent així. S’encarregaven de fer la feina bruta. Abans de 2007, aquesta fase neoliberal va acabar. Crec que és important políticament i social adonar-nos que ja no estem en un període dominat pel neoliberalisme. Molta gent encara fa servir aquest concepte, però es va crear l’espai per al capital financer perquè pogués, amb les grans corporacions i protocràcies emergents, crear una arquitectura internacional del capitalisme rendista. Volia titular el nou llibre «capitalisme rendista», però el meu editor em va dir que ningú entendria el títol, que no era atractiu i no vendria. El van llegir i em van dir que anava sobre la corrupció del capitalisme. I no parla de corrupció, d’Aznar ni de qualsevol individu d’aquests. Parla de corrupció sistèmica, i el títol de corrupció del capitalisme els semblava atractiu. El que passa és que fan servir el llenguatge de l’economia de lliure mercat. Diuen que estan construint una economia de lliure mercat, creuen en la competència entre empreses, individus, etc., però és una mentida. Han construït el mercat menys lliure de tota la històrica. El llibre pretén demostrat com han construït deliberadament un sistema de no mercat que beneficia els rendistes, les finances. Si no entenem la naturalesa del capitalisme rendista, no serem capaços de fer front a les reformes necessàries. Hem de caracteritzar les formes d’extracció de renda que estan dominant el sistema global actual. Aquesta és la naturalesa del llibre. En primer lloc, vull explicar que tot l’edifici que han construït és una mentida, i és important que l’exposem.

Em sembla interessant el concepte de mentida, desgranar les mentides. El governador del Banc d’Anglaterra el 2015 deia: «el sector financer ha deixat de servir l’economia per passar a servir-se a si mateix». Banc Mundial, fmi, ocde, institucions que han impulsat arreu del món aquestes reestructuracions econòmiques, receptes austericides basades en aquestes grans mentides per consolidar el capitalisme a nivell global. Vostè i altres autors han estudiat els impactes econòmics d’aquestes polítiques a diferents racons del món. Hem fet la investigació necessària per analitzar l’impacte d’aquestes polítiques en les formes de vida? En formes comunals i comunitàries de vida? En les relacions personals de pobles que no vivien en aquesta tradició? Quin impacte tenen les polítiques d’aquestes institucions des d’una perspectiva de gènere?

Sis preguntes en una. Aniré una per una, però primer entraré en l’afirmació prèvia. El llibre comença afirmant que la gran transformació ha explotat, els rendistes han pres el control i han construït una arquitectura per imposar el capitalisme rendista. Vaig viure i treballar molts anys a Ginebra. La primera vegada, les principals institucions amb prestigi eren les Nacions Unides, l’oit i hi havia un edifici petit en un carrer del qual ens rèiem. El seu director era famós per haver rebut l’ordre de l’elefant rosa pel rei de Tailàndia. Era, una mica, un delinqüent, no puc dir-ne el nom, però ens en rèiem perquè l’organització tenia nom de detergent. Aquesta organització es deia wipo. Té nom de detergent. Ara és l’organització més important de Ginebra i té un centre de conferències amb uns edificis moderns, amb la burocràcia més gran de Nacions Unides. Aquesta és l’organització de la propietat intel·lectual. El 1995 van aprovar el trips. Té a veure amb els aspectes legals dels drets intel·lectuals relacionats amb el comerç. Va ser impulsat pels eua, la ue i el Japó, i el que van fer va ser garantir els drets de propietat intel·lectual d’una manera com no s’havia fet mai fins aleshores. Anteriorment, a tot el món hi havia menys d’un milió de patents anual demanades. Des d’aleshores, van començar amb dos milions. L’any passat va ser el primer cop a la història que es van demanar tres milions de patents en un any. Una patent proporciona renda monopolística al propietari durant vint-i-cinc anys. Si es tracta d’una farmacèutica, se’n pot aconseguir vint-i-cinc anys més. Això significa que les corporacions gegants tenen un flux monopolístic de renda de les seves patents. El que passa és que han estat comprant patents. Si fas una petita invenció, t’ofereixen un milió, però en poden treure bilions en ingressos constants. Això no és un mercat lliure. És tenir control del mercat a través dels drets intel·lectuals i el flux d’una renda monopolística. Fan això amb diferents marques. Des de 1995 han creat un edifici molt gran en què el 25 % de la renda mundial es basa en drets de propietat intel·lectual. I per garantir aquests drets, hi ha més de mil acords de drets d’aquest tipus. També han establert un procés legal similar a la inquisició, de característiques no democràtiques. Així que una corporació pot portar a judici un país o una ciutat per danys i perjudicis, si alguna llei posa en risc els seus futurs ingressos.

Poden portar a judici els governs si fan una reforma que pugui ser poc beneficiosa en el futur. És el que estan fent les empreses actualment. Però amics, no penseu que hi ha un procés legal. Hi ha tres jutges en aquest procés. El primer el designa la mateixa corporació. Si això és democràtic, jo soc un animal. El segon jutge el designa el govern, i el tercer ha de ser aprovat per la corporació. Potser m’estic fent gran, però això no em sembla gaire democràtic. Si tens dos dels tres jutges… Si la corporació i el govern no es posen d’acord, el tema passa a mans del president del Banc Mundial. I ha de ser dels eua, com a norma. Diré una cosa sorprenent: els eua no han perdut mai ni un sol cas davant d’aquest tribunal. No entenc per què. Aquesta és la primera part de l’edifici del capitalisme rendista.

Els governs cada vegada destinen més part de la seva despesa als propietaris d’aquests drets. Què passa quan els governs destinen diners a això? Es genera un dèficit pressupostari. Tens un equilibri pressupostari quan els ingressos són iguals que la despesa. Però si es donen més prestacions, es genera un dèficit. I els governs diuen que tenen un dèficit pressupostari, s’ha de retallar sanitat i prestacions socials. Però és mentida! És mentida perquè estan retallant els impostos als capitals, a les societats. Històricament, els governs fiscalment neutrals, si tenies rendes del treball o de capital, tothom pagava el mateix. En aquesta era del capitalisme rendista, els impostos de societat o de capital estan baixant i els de capital estan augmentant. D’aquesta manera es genera un dèficit. És difícil reduir-lo, hem de retallar prestacions socials o sanitat. Són mentides ridícules que hem de treure a la llum.

Com li deia abans a un periodista, aquest any el que més m’emprenya és veure que és el 800è aniversari d’una carta constitucional, la de Bosch, que garantia la subsistència de tothom i deia que els comuns són nostres. Aquesta agenda neoliberal que imposa aquest capitalisme rendista diu que els comuns no tenen valor, perquè no tenen preu, és a dir que els comercialitzarem. Independentment de la devastació ecològica, i així enriquirem els rendistes. Els béns comuns es convertiran en propietat privada. Així tenim un sistema de capitalisme rendista que ens porta a l’última mentida que el precariat entén: el treball és la millor eina per sortir de la pobresa. Això ho sentim constantment i és mentida. Milions de persones del precariat treballen seixanta hores a la setmana i no sortiran pas de la pobresa. Sabem que és mentida. El sistema del capitalisme rendista no només és dolent amb allò que diu, també amb allò que fa. És per això que crec que hauríem d’estar emprenyats.

D’enfadats, n’estem moltíssim. De fet, vostè, que és eloqüent en la forma d’expressar-se i fa així amb les celles, ho pot fer perquè és un home. Si fos una dona, li dirien amargada o malfollada. Estem enfadades però ho hem de mostrar amb més dolçor. Parlava de l’impacte de gènere de les polítiques de retallades, que mai són neutres. Si retallen en educació i sanitat, els qui acumulen més no paguen més, i es socialitza mínimament el teixit de cures i el que no assumeix el sector públic. I ho acaben assumint les dones. Per això deia que segurament fem una lectura molt extensa de l’impacte de les polítiques capitalistes arreu del món des d’estructura social, però potser hauríem d’estudiar l’impacte en una part de la població. M’agradaria que ens detinguéssim d’una forma més concreta al precariat. Aquesta nova classe social emergent, segons diu, una amalgama de persones que busquen feina, que n’han de fer moltes per sobreviure. L’accés al treball ja no és garantia de no estar en situació de pobresa. Persones migrants en situació irregular, becàries, que viuen en situació precària quan treballen i quan no, perquè la precarietat impacta en l’ús del temps de les persones que no accedeixen al món laboral amb estabilitat. L’anàlisi marxista més clàssica diria que la classe treballadora es defineix en relació als mitjans de producció. Que la classe treballadora tingui més o menys estabilitat seria el mateix subjecte, perquè el que la defineix és la seva posició en relació als mitjans de producció. I la tensió treball-capital seria aquesta. En aquest sentit, per què el precariat és un subjecte nou i no la classe treballadora de sempre amb condicions majors d’inestabilitat o un accés diferent a les prestacions socials?

És una bona pregunta. M’agradaria començar dient que he conegut moltes dones que poden emprenyar-se més que jo. Hi ha moltes dones a primera línia del patiment d’aquests processos. Em preguntes sobre el precariat. El defineixo en termes marxistes més en el segon llibre que en el primer o el tercer. M’han atacat amics marxistes, perquè creuen que només pot haver-hi dues classes, el proletariat i la burgesia. Crec que és un error polític i analític pensar que la precarietat és una condició, no en termes de classe. L’estructura de classe que està emergent actualment, amb estabilitat i accés a formes de capital, aquests que estan en les professions i feines estables, són diferents dels que hi ha per sota d’ells, encara que part de la seva renda vingui del treball. Després tenim el proletariat clàssic, que accepten feines en llocs de treball estables amb un seguit de normes laborals, sindicats, negociació col·lectiva. Si parlo davant d’un grup de precariat parlant-los de sindicats, marxaran al bar. Si els parlo de classe treballadora unificada, també. En tercer lloc, si els dic que el patiment per la situació del precariat és trobar feina estable, també. Acabaran beguts. En termes marxistes, el precariat es pot definir d’aquesta manera, tot i que no cal ser marxista. Es pot definir en tres dimensions: tenen unes relacions de producció específiques. Tenen una relació diferent de la mà d’obra i assalariats. Estan acostumats a una vida de treball temporal, precari, el nou fenomen de treball en núvol. Per alguna raó, sempre que dic això algú marxa de la sala dient que Standing defineix el precariat com a treball insegur o precari. Aquesta és la característica menys essencial del precariat. N’hi ha d’altres de més importants. Si ho pensem, tenir un seguit de feines que són atractives no és ni millor ni pitjor que tenir una feina estable. Però el que és més important és que la gent del precariat no té una identitat professional per oferir. Un altre aspecte és que el proletariat estava explotat al lloc de treball en les seves hores. Fitxaven al matí, en sortir, i durant aquest temps estaven explotats. El precariat ha de treballar moltíssim i fan moltes feines que no són a les estadístiques, o no estan remunerades o no es consideren com a feines. Però si no fas aquestes feines i ets un precari, tens problemes. Els precaris estan explotats tant durant les hores laborals com fora. Per exemple, han de fer cursos constantment, fent contactes, centenars de currículums. Han de fer cues, burocràcia per aconseguir prestacions, repetir paperassa. Viuen en una ment precaritzada, no estan en possessió del seu temps. Això provoca una precarietat existencial. L’últim element d’aquestes relacions de producció diferent és que el nivell de treball que s’esperava del proletariat coincidia amb el seu nivell educatiu. Actualment la formació dels precaris és molt més alta que el que s’espera que faran. Això no ha passat mai a la història, i això és una forma d’alienació diferent, psicològica i que genera anomia i desesperació.

La segona és que el precariat té unes relacions diferents. Els precariats s’han de basar totalment en renda de salari, i en els últims trenta anys tots els salaris han baixat. Però no només reben salaris més baixos, també perden prestacions que els assalariats i antics proletaris tenien. Els precaris no tenen baixes per malaltia o maternitat, ni vacances, ni esperen una pensió al final de la vida laboral. El precariat està tota l’estona a punt de tenir deute: no poden cometre cap error, tenir un accident i enfonsar-se en el lumpen proletariat. És important tenir-ho present i saber que forma part del capitalista rendista. El deute no és un accident, és sistèmic. Els financers volen que tinguem tots deutes. És mentida que l’estat ens vulgui ajudar a reduir deutes. Els financers volen els nostres deutes, i els governs han transformat els programes d’ajuda social de manera que la gent no sàpiga si és pobre per culpa seva o no. Estan obligant la gent a assumir les garanties laborals, etc. Aquesta política no té sentit. A més, s’estan perdent prestacions però s’està entrant en un cercle de pobresa. Hi ha gent que m’escriu del món que ho entén. Si obtens una prestació i pots accedir a una feina de salari baix, pagues un impost marginal del 80 % o més. No hi ha cap incentiu per agafar aquestes feines. Crec que hi ha una bona intenció, però s’està anant per la mateixa via a Barcelona com amb altres governs. Hi ha un perill amb les polítiques que s’estan implantant ara.
Tercer, una característica del precariat és que hi ha relacions diferents amb l’estat. No és una relació entre treballador, capital i mitjans de producció, sinó que hi ha relacions entre el grup i l’estat. No em refereixo només al govern, sinó també a les institucions. Sistemàticament s’estan eliminant els drets del precariat. Estan perdent drets civils. No es pot accedir a la justícia perquè no es pot pagar la justícia. Els plutòcrates et poden fer coses, i tu no pots fer res perquè no pots pagar els costos judicials. També es perden drets culturals perquè no pots pertànyer a una comunitat que et dona drets, estatus, ètica o protecció. S’està perdent la ciutadania, els drets econòmics. Els precaris no poden fer allò pel que s’han format. Estan perdent drets socials perquè no hi ha polítiques públiques basades en la protecció social. I el pitjor de tot és que també s’estan perdent els drets polítics. En l’àmbit polític no hi ha un agent que pugui articular un programa pel precariat. Veig el que passa aquí, i hi ha inicis de veure polítiques per al precariat. Em sembla que el precariat el defineix una sèrie de característiques, que defineixen una classe que està sorgint ara. Alguns voten Trump, Brexit, Marine Le Pen. Espero que en aquesta sala la majoria sàpiga que el que els passa és que el que tenen cada cop els està costant més. Això definirà les polítiques progressistes del futur.

Seguiria discutint el concepte de precariat. En bona part de la seva caracterització em recorda al paper que justament han tingut les dones, fent feines no retribuïdes, no tenint accés al catàleg de prestacions de l’estat. Tinc preguntes encara. Li volia preguntar sobre la renda bàsica. Defensa una socialització o compartir els beneficis que alguns acumulen, sense condicions. La seva força anticapitalista rau aquí.

Intentaré ser molt breu. Es tracta d’una cosa que porto tota la meva vida adulta intentant fomentar. Vam crear la xarxa mundial de renda bàsica el 1986, i durant molts anys ens deien bojos i utòpics, entre altres coses. Es tracta d’una experiència molt bonica, quan pots dur a la pràctica una cosa en la qual has cregut durant trenta anys. Fa uns anys vam posar en pràctica la renda bàsica a l’Índia, on milers de persones van rebre una renda bàsica en nou àrees. Era un import petit sense condicions, amb diners, mensual, dins del que podria esdevenir un sistema de repartiment de la renda. El que apareix als meus llibres és que el sistema de distribució de la renda del segle xx ja no funciona. I no tornarà. Cada cop hi ha més renda al capital i menys als treballadors. Els mecanismes rendistes transfereixen més renda al capital, i hem de veure com es pot transportar aquesta renda a les persones. No crec en la renda bàsica per qüestions de justícia social, sinó perquè tothom hauria de tenir-hi accés, perquè seria una mena de dividend social de la riquesa global. Si creieu en l’herència privada, també és una eina per la llibertat republicana, que atorgaria llibertat i seguretat a la gent. Els psicòlegs expliquen que la inseguretat disminueix la capacitat intel·lectual i ens fa prendre decisions no òptimes.

Una renda bàsica no és la panacea, però hauria de ser part del nou sistema i oferir estabilitat mental, milloraria la nostra capacitat intel·lectual. En aquesta prova pilot que vam fer a l’Índia, molta gent en diferents comunitats ens va mostrar unes millores en nutrició, salut, instal·lacions, producció, treball, estatus de les dones, va beneficiar les dones i persones amb discapacitat, i va tenir un efecte emancipatori.

El valor emancipatori de la renda bàsica és més gran que els diners. A l’últim llibre que he publicat ho explico. Destaco aquesta capacitat emancipatòria de la renda bàsica, i he vist que si hagués publicat aquest llibre cinc anys enrere, no hauria vingut ningú. Però cada cop més persones s’estan adherint al moviment de renda bàsica. Espero que es faci una prova pilot de debò aquí. La gent ha de pressionar perquè es faci. Estic assessorant una prova pilot a Califòrnia, Canadà, Finlàndia. No és realment una renda bàsica, però, si li donen aquest nom, està bé, perquè fas que més gent pensi que és una bona idea. També hi haurà proves pilot en altres països, però crec que en les polítiques catalana i barcelonina, la gent podria fer créixer una política progressista. Teniu una alcaldessa, dones que entenen el precariat i la renda bàsica. Estic convençut que seran les dones les que impulsin aquesta agenda. Avui estem veient-ho internacionalment. Vam fer la prova pilot a l’Índia amb una associació de dones que té dos milions de membres. Estic orgullós perquè han estat elles que han impulsat el debat a l’Índia a un nivell extraordinari. El 31 de gener d’aquest any el ministre de finances del govern indi va posar sobre la taula al parlament un informe, en un país de més de mil milions d’habitants, sobre la feina que hem fet els últims deu anys. Aquest informe deia que la renda bàsica és assumible a l’Índia.

Amb què tanquem? Tenia ganes de parlar de l’ascens de l’extrema dreta i com ho havia d’afrontar l’esquerra, si des d’una perspectiva de reforma o de revolució. Però prefereixo acabar amb la corrupció. Vostè sap que som gent molt ben educada, i com que tenim un convidat li fem un regal. Li regalem l’atles de la corrupció als Països Catalans. Ajuda a visualitzar quin ha estat l’impacte de la corrupció. Vaig al gra. La corrupció està recollida a la legislació, al codi penal, d’acord amb el que l’hegemonia econòmica i política permet. És a dir, hi ha coses que per al sistema no són corrupció. Inserir diner públic a la banca no és corrupció. Que un país que està en fallida econòmica com Grècia segueixi comprant armament i endeutant-se no és corrupció. Injectar diner públic perquè hi hagi investigació que derivi en patents, i que després les patents generin rendes per uns pocs no és corrupció. Són corrupció només algunes coses. Per exemple, que es rebin uns diners a canvi d’adjudicar una obra pública. Però no sempre és corrupció, depèn de quin circuit tinguin aquests diners. La qüestió seria, la corrupció és el sistema, i el sistema capitalista és corrupció. Hem d’acabar amb el sistema capitalista o reformar unes tipificacions penals per acabar amb la corrupció?

Molt bons comentaris. El capítol 7 del llibre La corrupción del capitalismo se centra en la corrupció de la democràcia. Crec que hem arribat al punt que podem preguntar-nos retòricament si tenim una democràcia. Els partits conservadors de tots els països s’han convertit en partits de les finances. Ja no són de la classe burgesa, són de la plutocràcia i el capital financer. Hi ha un sistema de portes giratòries en què no cal que un polític sigui corrupte mentre és corrupte. S’està preparant per anar a Goldman Sachs o a alguna altra institució financera. I la gent d’aquestes institucions s’està preparant per entrar en política. Les portes giratòries són una manera de corrupció institucionalitzada en què només els idiotes es corrompen mentre fan política. Hi ha molts idiotes, és cert, però els llestos deixen el tema de fer diners mentre fan política. Ahir vaig anar a la televisió, aquí, a TV3, després de la notícia del hackeig. Em van preguntar què en pensava. A mi m’han hackejat diverses vegades, i és una mostra del poder que tenen per fer aquestes coses. Però hem de tenir en compte que hi haurà molts comentaris hipòcrites. Si hi ha algú que pensi que Donald Trump va arribar a la presidència sense manipulació electrònica, hauria d’anar al metge. Si algun britànic pensa que el Brexit no va ser conseqüència de la manipulació d’emocions per part d’algoritmes dirigits per David Mercer, un bilionari americà, també hauria d’anar al metge. És el que està passant. La manipulació de les emocions, finançada pels plutòcrates o bilionaris que ens manipulen, implica que només cal canviar l’opinió d’un 2 % de la població i així s’obtenen majories. Els conservadors guanyaran sobradament les pròximes eleccions i tindran una majoria. Si ho analitzem, veurem que només tenen una minoria dels vots. Crec que la crisi de la democràcia és causada per la corrupció i la combinació dels capitalistes rendistes que volen conservar el sistema, però així estan agreujant el problema comercialitzant el nostre sistema educatiu. És un dels temes més importants que hem d’afrontar. Les elits tindran la seva formació il·lustrada en filosofia, art i història, i al precariat ens donen preparació laboral. Faig xerrades als eua i no és sorprenent que hi hagi tanta gent que voti Trump. Surten de la universitat sense educació per la seva cultura, història, filosofia. Com poden ser crítics contra el poder amb missatges subliminals que es fiquen al cap a través de la manipulació electrònica? És part de la crisi que tenim actualment, i per això és important que el precariat tingui una agenda coherent que impliqui la desmercantilització de l’educació i el rescat de l’espai públic. Que en puguem educar a través de les nostres activitats col·lectives. Però és important veure que les xifres estan creixent. El precariat està creixent, i hem de tenir el coratge per avançar. I les dones lideraran això, no en tinc cap dubte.

Estic convençuda que el subjecte de transformació social serà feminisme de classe, encara que soni a marxisme antiquat.

Guy Standing a la Fira Literal 2017
Discurs inaugural Literal 2023
  • Fira Literal
Bon dia a totes i a tots. I gràcies per acompanyar-nos un any més -i ja en van 9- a Literal, la fira d’idees i llibres radicals.  Us convid…