Revolució significa vida amb Leila Khaled

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”. Revolució significa vida

Leila Khaled
Conversa conduïda per David Segarra. Qui odia i com s’origina l’odi? Qui ocupa la terra d’altres són els que odien, i no som nosaltres. Nosaltres defensem la nostra humanitat. Però si aquesta opressió segueix, seguirem odiant tots els que trepitgen la nostra terra i ens impedeixen tornar. Continuarem lluitant, perquè una persona no pot lluitar per valors humans? Des del meu punt de vista, lluitem pels valors humans, el dret de tornar a la nostra terra. Els que han impedit aquest dret ens odien fins al punt que ens maten pels carrers. Maten els nostres fills. Es pensen que els tirarem flors? Ells ens creen l’odi. Són els que hem rebut amb aigua, pa i sal i ara ens llencen destrals. La qüestió no és estimar o odiar, és de legitimitat o il·legitimitat. La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou. Quin sentit té per a vostè la Nakba? La catàstrofe?

Abans de contestar aquesta pregunta, m’agradaria agrair-vos profundament aquesta rebuda. També agrair en nom del nostre poble als companys Simón, Aram, Àlex, Mar i tota la resta que m’hagin convidat a ser amb vosaltres. És un honor per a mi. Aquesta és una sessió per donar suport als palestins empresonats a les presons israelianes. Per a mi, la Nakba significa que som un poble que ha sofert un tsunami maligne i sionista. Un tsunami suportat per les forces colonialistes que ens ha robat la nostra terra i ens ha expulsat per estar en camps de refugiats, i també en altres llocs del món. La Nakba significa que ens han robat la nostra humanitat. L’ésser humà sense pàtria no viu com la resta de persones lliures. La Nakba significa orfandat, significa, per tant, que som un poble que té l’obligació de lluitar. I som un poble que ens mereixem la vida. No ens mereixem la maldat ni el sofriment.

La Nakba significa que els sionistes són l’altra moneda del feixisme i el nazisme. Els sionistes són els que han causat la Nakba al nostre poble. Nosaltres no teníem cap impediment per rebre les persones que van venir a Palestina a causa de la Segona Guerra Mundial, pels actes dels criminals nazis. Els hem rebut amb pa, aigua i sal. Quan diem pa, aigua i sal, en la nostra llengua i cultura àrab vol dir que estem disposats a conviure i compartir aquest menjar. Però ells no ho van respectar. Van fer tot el contrari, ens van castigar com si fóssim nosaltres els que vam començar la guerra. Aquesta Nakba, per temor de l’enemic i els anteriors governs israelians, ha intentat que s’oblidi que demà se celebra a Palestina, perquè volen lluitar contra qualsevol acte que reivindiqui aquesta catàstrofe. Es prohibeix que recordem els nostres sofriments. Però no ho aconseguiran, perquè som un poble que es troba i sortirà molta gent al carrer per dir que és el dia de la independència. Però tornarem. No renunciarem mai al dret de tornar. Lluitarem fins que puguem tornar a la nostra terra i que s’alliberi dels sionistes.

Abans de 1948, Palestina havia estat una terra històricament de pluralitat i convivència. Els palestins han estat durant segles cristians, jueus, durssos, musulmans, samaritans, gitanos, armenis, beduïns… Ha estat una zona de pas, una zona de convivència. Es pot veure a les pel·lícules que es van gravar a principis del segle xix i xx. Diu al seu llibre que els colons sionistes, quan van arribar d’Europa, van importar un menyspreu que s’havia covat a occident contra les poblacions natives. Què vol dir, això?

Les veritats són el que es respon a les mentides. El moviment sionista ha reclutat tot el que tenia a la seva disposició, i ha contactat amb governs, sobretot el britànic, a fi d’aprovar una resolució per fundar un estat jueu a Palestina. Nosaltres, a Palestina, estàvem vivint al mateix nivell i sota el mandat britànic. Lluitàvem contra aquest mandat perquè era una ocupació. No diferenciàvem entre musulmà o cristià i jueu. Al llibre deia que la meva amiga era jueva i palestina. No definim les persones per la seva religió, sinó per la seva identitat nacional. Quan la seva mare va intentar agafar-nos li vaig preguntar si ens acompanyaria, i li vaig dir que em quedaria, que, si ella no venia, jo també m’hi quedaria. Això manifesta que no distingíem per raons de religió. Hi ha jueus palestins, hi ha jueus a tot arreu. I són ciutadans dels seus països. Israel per a ells no existia. Aquest moviment sionista, racista, colonialista, ha convergit el seu interès amb els colonialistes antics: Gran Bretanya i França, entre d’altres. S’han beneficiat de la Segona Guerra Mundial per dir que els nazis van massacrar els jueus. Però a Espanya o França, una cinquena part de polonesos van ser matats i l’urss va cometre crims, també. No s’han esmentat altres crims, que també van ser bàrbars. Però ells volen tenir el monopoli del sofriment. Només el jueu ha patit. I no volen fer cas que hi ha palestins presents a Palestina, que hi ha un poble present. Per això han agafat el lema d’una terra sense poble i un poble sense terra. Malauradament, el món ha cregut aquesta mentida. Certament, se l’ha cregut. Han donat suport a la creació d’un estat per als jueus a Palestina. I han utilitzat la religió dient que era la terra promesa, que déu els ha promès aquesta terra i que han tornat després d’anys d’estar vagant. No sabia que déu tingués una agència immobiliària per anar repartint terres. Aquesta terra és Palestina, està escrit a l’Evangeli.

Històricament és Palestina. Ells estan intentant buscar ara qualsevol rastre del regne d’Israel, però no n’han trobat. Han excavat sota la mesquita d’Al Aqsa amb l’excusa que hi busquen el temple. Però són mitologies del sionisme, que ha intentat reclutar la religió per fins polítics. I el món s’ha cregut aquest joc tan perillós. Ho dic d’una manera desafortunada: el món ha participat d’aquest crim, d’aquesta era. Que s’establís un estat a Palestina, que no és dels autòctons, sinó de forasters. S’ha expulsat els habitants autòctons cap a fora. La condició de l’onu l’any 48 era que els refugiats tornessin a les seves cases i propietats per a reconèixer l’estat d’Israel. Però el que va passar és que es va reconèixer Israel i nosaltres vam quedar com a refugiats. No és una causa que ens alimenta per tenir forces, per recuperar el que hem perdut? Perquè aquesta és la pàtria, i la pàtria requereix que presentem sacrificis. Tot el que tenim. Fins i tot les nostres vides. Aquesta operació històrica que hem patit no pot continuar. Ja fa seixanta-nou anys que estem així, i l’any que ve en seran setanta. La promesa del Belford ja ha fet cent anys. Aquesta promesa que Gran Bretanya va fer al moviment sionista per establir l’estat d’Israel. No hem llegit a la història que els estats s’haguessin establert per aprovació de l’onu. Excepte en aquest cas, que han ignorat les lleis internacionals. Per això estem en una lluita oberta, històrica i disposats a participar-hi per recuperar aquesta pàtria que ens ha estat robada per una mentida que els sionistes han dit al món, i que aquest s’ha cregut. A nosaltres ens han tractat com si fóssim un grapat de refugiats que necessitem ajuda alimentària, tendes, camps de refugiats, roba de segona mà. Així se’ns tracta per part d’occident. Però som un poble que mereix vida, com la resta de pobles. És un poble que té presoners en vaga de fam amb el lema de dignitat i llibertat. Aquest és el poble palestí. No som refugiats que necessitin ajuda. Se’n riuen de nosaltres. Rebutgem que se’ns consideri així. Però els israelians s’han vist obligats a reconèixer que hi ha un poble palestí.

De fet, al llibre explica que amb nou anys, ja als camps de refugiats del Líban, era una nena molt activa i molt competitiva en els estudis. A l’escola sempre lluitava per treure les millors notes. Al llibre explica que la primavera del 1953 es va barallar amb la Samira, una companya que va treure millors notes. Se’n recorda de què li va ensenyar?

No m’oblido dels records de l’escola. Per descomptat que recordo aquestes situacions d’infància i adolescència.

Al llibre explica que va tenir una discussió amb la seva amiga, la Samira, i la mestra, l’Amira, les va agafar a totes dues, va treure la Leila i li va dir que la Samira era tan intel·ligent com ho podia ser ella, que no havien de barallar-se perquè precisament la Samira era d’una família de camperols pobres. I la professora li va dir que els llauradors són els veritables nens de Palestina perquè viuen de la terra. Amb només nou anys, li va explicar que la virtut forma part de la gent del camp. I li va dir que aquesta era la gent de Palestina, hem d’aprendre a estimar-los, a ser part d’ells i servir-los. I no li va dir només de paraula, van anar les tres jutges a visitar-la a casa, al camp de refugiats dels camperols, que eren fins i tot més pobres que els refugiats. I la Leila explica que, com que durant l’hivern caminava amb sabates foradades per la neu, i quan va visitar el campament de la Samira eren encara més pobres, que va ser allà on va prendre consciència de què són les classes socials i les diferències.

En aquell temps els conceptes eren conceptes generals, arrelats. No era conscient de respectar l’altra persona independentment de la condició que tingués. M’agradaria afegir que la primera escola on vaig anar a aprendre era una tenda. A l’hivern ens va caure a sobre i li vaig dir a la mare, queixant-me, que no volia estudiar allà. I em va indicar el camp de refugiats del sud del Líban i em va dir que jo era com ells, que no havia de pensar que fos millors que els del camp del sud. Aquesta lliçó em va fer pensar i prendre consciència, tot i tenir una edat no gaire avançada. A partir d’aquell moment vaig començar a dir que tots érem refugiats, que no hi havia millors ni pitjors ni ningú que es mereixi més respecte que l’altre. Nosaltres no teníem pàtria, i aquesta era la lliçó que vaig aprendre. M’ha quedat des de llavors, fins que he madurat i llegit textos polítics per conèixer la realitat en què vivia. Ara no vull descriure el que hem patit com a nens. Com a nena mai vaig tenir un llapis sencer. La mare tallava el llapis en dues parts, una part era per a mi i l’altra per al meu germà. A la família érem així. Tampoc vaig tenir un llibre per a mi sola, el compartia amb el meu germà. Tampoc tenia goma d’esborrar, tenia un tros de la goma. Vivíem sempre amb les coses que falten. Vivíem sempre amb meitats. No som iguals que la resta de persones. I això va tenir una repercussió a les nostres vides i la nostra manera de ser. Com a família que més tard ha donat importància a la política, aquesta realitat ens imposa les nostres eleccions. La nostra era rebutjar la realitat, però no sabíem com fer-ho. Fins que arribar una cosa nova a la nostra vida, el començament del moviment nacionalista àrab. El meu germà era un dels primers que s’hi va afiliar, i tenia l’obligació de preparar la seva família. Ell m’ha ajudat, i els altres germans també. Aquesta cadena, per la qual he passat, és de tots i cada un dels palestins. És el mateix patiment, la mateixa pobresa que hem viscut. I al mateix temps, teníem concepcions errònies. Dèiem que una era una família reputada, i l’altra d’origen camperol, com si fossin feudals. Però amb el pas del temps i la consciència que anàvem adquirint del conjunt del poble, va fer que reflexionéssim i escollíssim el camí que ens feia prendre consciència que aquestes concepcions anaven en contra nostre en comptes dels altres.

De fet, el colonialisme i l’opressió no són només de caràcter material, de viure refugiat sense terra ni pàtria en un país estranger. A la biografia escriu que també va haver d’oblidar el que el sistema escolar colonial havia procurat inculcar-te. Que no tenia història, que no hi havia un poble palestí. Durant la teva recerca vas descobrir els teus herois i l’època daurada de l’arabisme. I vas adonar-te com els historiadors havien disminuït hàbilment els vostres èxits i us havien consignat a l’oblit. Com va ser aquest procés de descobriment, d’investigació de la memòria i la història àrab i palestina?

Estudiava en una escola que va fundar la unió d’escoles evangèliques. I hi havia també altres escoles que es van fer per als refugiats. El clima general després de la Nakba era un clima de fúria. I el naixement de la fúria es va viure a Egipte quan Gamal Abdel Nasser va portar a terme la revolució al 52. Això ens va donar una esperança que tindríem algú amb qui comptar per a la reivindicació de tornar a la nostra terra. A partir d’aquí, va haver-hi altres moviments a la zona àrab, i la independència d’aquests estats era recent. Tampoc s’havien consolidat Iraq, Síria, el Líban. Va començar una altra revolució, la d’Algèria. Ens va donar molta esperança i va repercutir en nosaltres. De forma que, si repetíem aquesta experiència, podríem tornar. Quan parlo d’aquest dret, és una qüestió purament humanitària. Quan vam ser expulsats per la força de Palestina, vam arribar als familiars de la meva mare i tenien arbres al voltant de casa. Volíem treure’n fruits, i la meva mare va venir i va dir que no era nostre. Els fruits, les taronges nostres, són a Palestina. Això va suposar la primera lliçó que vaig aprendre. No podem posseir ni una taronja sense tornar a la nostra terra. Per això la qüestió del dret de tornada preocupa a tots els palestins que són arreu. No només els que viuen als camps de refugiats. Vagin on vagin, sempre porten Palestina al cor. N’estic segura. El màrtir Hamafanid té una dita molt famosa: «Qualsevol persona neix en una pàtria excepte el palestí, perquè la seva pàtria neix en el seu cor». N’estic orgullosa.

Els climes generals de la zona van començar a provocar moviments nacionalistes, i sens dubte Nasser amb el seu pensament va repercutir majoritàriament sobre la zona àrab. Nosaltres, com a poble palestí, aspiràvem a la llibertat i a la tornada. I aquestes idees donaven suport a la nostra lluita pel poble palestí.

És curiós com les històries, de manera miraculosa, no són casualitats, són causalitats. Les taronges de Palestina, famosíssimes, fa mil anys ens les vam emportar a la nostra terra. Les taronges van arribar a València. I el 2014, quan vaig entrar a la franja de Gaza tot i tenir una censura periodística fins al 2020, el que vam descobrir van ser moltes coses. Entre elles, que les taronges de la franja de Gaza es diuen Portugal–València. Estem molt més a prop del que els mitjans de comunicació ens ensenyen. I una altra curiositat és que al segle xviii, quan el nostre exèrcit popular es va formar per defensar la terra, la nostra gent va escollir una paraula àrab per identificar-se: Maulets. Una valencianització de Maula, que en l’àrab andalusí es referia a la relació feudal que hi havia entre serfs i senyors. Però per als combatents d’aquella època, els valencians que acabarien a la defensa de Barcelona i que estan enterrats al fossar de les moreres, per a ells volia dir «serfs alliberats, agermanats per una causa. Senyors, però de si mateixos, no d’uns altres». Maulets, els defensors de la terra. Són històries que el poder no explica habitualment i ens agermanen, que fan que no ens sentim tan lluny. També a Catalunya hi ha una escriptora, la Maria Mercè Marçal, que va escriure ja fa temps que agraïa a l’atzar del destí tres dons: ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. Vostè s’hi sent identificada?

Estic completament d’acord amb ella. Soc oprimida però lliure. L’opressió origina la força per ser lliure. Us parlava de les circumstàncies per les quals havíem passat, que érem i seguim sent pobres. No tenim la nostra pàtria. Amb aquesta concepció estic d’acord. Però també estic orgullosa de ser dona. No estic orgullosa d’estar oprimida, sinó de la llibertat com a valor humà. I sent pobres serem més rics amb la superació.

Vostè explica també la resistència d’Algèria i del Vietnam, que la van marcar. Vostè era mestra en una escola de Kuwait, i va ser per la mort del Che Guevara que va decidir unir-se a la revolució. Com recorda aquests moments?

A través del moviment nacionalista àrab estudiàvem les revolucions. Aquest moviment tenia en el programa, com a prioritat, alliberar Palestina. Seguíem les notícies de qualsevol esdeveniment al món en què hi hagués una revolució. Des que es va iniciar la revolució a Algèria als 50, seguíem les seves notícies i fèiem activitats a les escoles i universitats per donar-los suport. Recordo que recollíem or per donar-lo als nostres germans i germanes. Tenint en compte que van destacar noms de dones lluitadores; aquests noms, per a mi, com a dona, són exemples vius per aspirar a ser com elles. Lluitar com elles. Van entrar a les presons franceses i van ser torturades. Malgrat això, la revolució va acabar guanyant. Tenim altres exemples. El triomf de la revolució cubana, sens dubte va tenir un gran impacte, no només a la zona del Carib, també a Amèrica Llatina i a la nostra zona. Era una illa petita al costat de la potència més gran del món. Va tenir èxit i va triomfar sobre la dictadura i l’imperialisme que li donava suport. Entre els noms hi havia Castro i Che Guevara, i fins a aquests moments els prenem com a noms de lluitadors per la llibertat. No només en el cas del Che, que va anar d’Argentina a lluitar a Cuba. Té incidència en les persones, ajuda a ser conscient de la llibertat. Teníem aquestes figures a la vista a les nostres vides. Quan va morir el Che, vaig plorar moltíssim, com si hagués perdut un fill i no pas una persona desconeguda. Són fets que experimenta l’ésser humà per treure’n lliçons molt importants.

Com a guerrillera, com a soldat àrab palestina, va escollir com a nom de guerra Shadia Abu Ghazaleh. Per què?

Shadia Abu Ghazaleh va ser la primera víctima de la revolució moderna palestina. Va morir al 68. Per això vaig escollir aquest nom, per exaltar aquesta dona que es va sacrificar a divuit anys. Mereixia que algú agafés el seu nom, perquè estigués present a la nostra ment.

L’any 1969, al mig d’aquesta onada de revolucions al món, vostè va segrestar un avió nord–americà en nom de l’escamot Che Guevara del front d’alliberament de Palestina. Per què ho va fer?

Com deia, vaig agafar el nom per recordar la primera víctima palestina, però no era una elecció personal. No era un acte simple decidir segrestar un avió. El front popular té un lema: «l’home i la dona junts en la lluita». Aquest lema el posava en pràctica, la dona era igual que l’home a l’organització, i du a terme les mateixes missions. També el front tenia el lema de «darrere l’enemic, a tot arreu». El màrtir Haddad, de qui he après moltíssimes coses, ha traduït aquest lema a operacions fora de Palestina. Per què fora de Palestina? Perquè el moviment sionista ha jugat amb la nostra absència al món. Ha fet que tothom cregués en el seu projecte i les seves mentides. Per això hem estat expulsats. Per tant, havíem d’actuar i fer que la comunitat internacional s’adonés que som un poble organitzat. Hi ha interessos comuns entre el moviment sionista i el món occidental. Per això s’havia de fer soroll. L’avió que havia de segrestar era un avió americà, i hi havia de viatjar Isaac Rabin quan era ambaixador d’Israel als eua. Vam esperar a Roma, i desgraciadament sabíem que hi havia una personalitat important a l’avió. El més important per a mi és que era feliç de poder volar sobre Palestina. Era la primera vegada que veia Palestina des del cel. Quan vaig dir al pilot que volíem aterrar a l’aeroport de Lod vam saber que estava tancat i ple de tancs, no podia aterrar-hi. Em va dir que no podia perquè era una zona tancada. Jo tenia una bomba a les mans i li vaig dir: «fes mitja volta perquè puguem tenir una vista aèria». Tenia al company mort al costat i la pilot em deia «digue’m tot el que vulguis, que no et faré res». Aquest era un moment que, passat tant de temps, encara no sé com descriure les meves emocions. No sé ben bé què va passar quan veia Palestina des del cel. No la coneixia, i d’on havien sortit milions de refugiats. Era una cosa que em feia sentir orgullosa i volia enviar un missatge als presoners, els vaig dir que fèiem això perquè els alliberessin. Sobretot a les companyes, que havien estat torturades de manera diferent a les presons israelianes. Aquesta operació era una operació per obligar Israel a alliberar els presoners. I va passar. Israel, per descomptat, no va negociar amb nosaltres sinó amb Síria, on vam aterrar. Aquesta operació era necessària en algun moment d’aquesta lluita per fer escolar el món i preguntar-se qui som els palestins. La comunitat internacional s’havia de preguntar qui érem i per què ho fèiem. I la resposta era «revolució». No era una operació tàctica. No les vam fer durant gaire temps, però vam tenir èxit perquè el món es va fer la pregunta, i van alliberar molts presoners. També vam tenir èxit en destacar la causa al món, d’un poble que està ocupat.

Vostè explica que en aquell vol va oblidar el pilot a sobrevolar la ciutat de Haifa, d’on havia estat expulsada juntament amb vuitanta mil palestins. Però també va intentar aterrar a Lod. Resulta que a la ciutat de Lod és, segons la mitologia i la història religiosa, on va néixer sant Jordi. A la franja de Gaza em vaig fer amic d’un palestí cristià que volia aprendre llengües. Ell m’ensenyava una mica d’àrab i jo una mica de castellà. I un dia em va convidar a una missa a l’església on anava. És l’església de Sant Porfiri, a Gaza, i té uns 1500 anys, aproximadament. Està al costat d’una mesquita que té 1000 anys. El primer que t’ensenya és que han conviscut almenys durant un mil·lenni. Em va convidar a la missa de diumenge, i jo no soc gaire religiós. Tampoc em va avisar que la missa durava cinc hores amb cants gregorians. Però mentre passaven les hores i la gent cantava en àrab i grec clàssics, vaig fixar-me en alguna dels centenars d’icones de les parets, i una em va xocar moltíssim. Era Sant Jordi. La imatge icònica al cavall amb el drac. Em va explicar que resulta que el patró de Catalunya, de ciutats valencianes i de llocs d’Europa, resulta que va ser el fill d’un legionari romà de la Capadòcia, i la seva mare era palestina. El seu fill Jordi va fer com el seu pare, i es va allistar a l’exèrcit imperial romà que aleshores ocupava Palestina. I va rebre l’ordre del seu exèrcit de reprimir la rebel·lió palestina cristiana de llavors. I va desobeir. Va fer-se insubmís a l’ordre de reprimir el poble. Quan m’explicava aquestes històries a la franja de Gaza, sota l’ocupació de l’estat d’Israel, resulta que el patró de Catalunya va ser un combatent per la pau contra l’imperi i palestí. Per què no ens expliquen aquestes històries? N’hi ha moltíssimes, i com diu Fuster, aquest llibre l’hauria de fer un historiador, però l’hem de fer entre tots. Entre tots hem de reconstruir la història popular que no ens han explicat. Tampoc ens han explicat que a la Torà jueva i l’Alcorà islàmic diuen el mateix. Diuen una frase, aquesta: «qui mata a un innocent és com si matés a tota la humanitat. I qui salva una vida, és com si salvés a tota la humanitat». Aquestes frases què li fan pensar?

Els versicles i dites religioses es deuen a circumstàncies per les quals ha passat un grup que ha viscut en alguna terra. Han aparegut valors a partir d’aquestes religions. Per exemple, a la cristiana es diu «no matis, no menteixis, no robis». També es diu a la religió musulmana, que inculca el valor de l’honestedat. Ens hem de preguntar qui ha escrit aquesta història. Els victoriosos expliquen la història, per això tothom l’explica com vol i com li interessa. Jo dic que qui mata sense justificació és com si hagués matat a tothom. Això no significa que si estem en una lluita pels valors humans, i, per exemple, es digui no mataràs, vulgui dir que no hem de matar de cap manera. Però que siguem matats a casa es permet? No matis i no deixis que matin. No matis i no siguis matat. Però coneixem els conflictes històrics. Hi ha hagut moltes víctimes innocents. El que vivim ara a la nostra zona és l’estat Islàmic, Al–Qaida, exèrcit musulmà, tots lluiten amb el lema de «no hi ha déu més que Al·là». Qui els creu? Són criminals, terroristes, i donen suport a l’imperialisme i el sionisme, són els seus instruments. Són instruments de l’imperialisme i el capitalisme. Per això hem de distingir a l’hora d’interpretar la història i les versions que es donen. Actualment les versions sionistes tenen crèdit. Amb la prova que el món encara reconeix Israel. Això vol dir que hem de corregir l’error i el crim històric d’aquestes concepcions. No són concepcions fetes a partir de la Torà, l’Evangeli o l’Alcorà. Tenim ments que pensen com es poden beneficiar dels valors humans a l’hora de fer una interpretació de la situació que vivim. Per això no tinc gaires esperances en la religió. Les havia estudiat, totes tres. I malgrat tot, no estic d’acord amb tot el que es diu en els llibres de les religions monoteistes. Els que maten éssers humans i diuen «Al·là és gran», de quin tipus de déu parlen? A quin déu adoren? Per això cadascú interpreta les concepcions religioses com vol. El sionisme també ha utilitzat la religió per cometre crims contra el poble palestí i per justificar la seva presència a Palestina. Segons el meu punt de vista, són llibres per al coneixement i no són per interpretar la situació que estem vivint.

Nelson Mandela, en la seva lluita contra el règim d’apartheid, amb el moviment del congrés nacional africà i moviment antiracistes i anticolonials, van decidir començar la lluita armada amb la seva guerrilla anomenada la llança de la nació. És important també recordar-ho, a Sud-àfrica ho recorden permanentment. Els seus ministres han decidit fer una vaga de fam de vint-i-quatre hores en solidaritat amb els palestins, i no és casualitat. Ells no obliden que l’estat d’Israel va ser un dels suports principals del règim d’apartheid. Els guerrillers sud–africans expliquen que es van entrenar amb els cubans, algerians, palestins, i que Nelson Mandela, tan recordat i admirat avui en dia, va passar vint-i-set anys a la presó per incitació a l’odi racial. Va ser condemnat durant vint-i-set anys per terrorisme. I quan va sortir va ser escollit president de la Sud-àfrica democràtica. De fet, al 93 va rebre el Premi Nobel de la pau quan defensava la lluita armada. El 2008, quan ja feia anys que era president, va ser tret de la llista de cerca i captura de terrorisme internacional. Aquest és Nelson Mandela i la història que no expliquen. Ho oblidem ràpidament. Vostè va conèixer Nelson Mandela. Quin record té la lluita sud–africana i de la persona?

Abans de contestar, m’agradaria saludar els nostres germans de Sud-àfrica. El seu govern du a terme aquesta guerra de fam en solidaritat amb el poble i els presoners palestins de les presons israelianes. Hem estudiat i seguit les revolucions al món, també la situació a Sud-àfrica durant l’apartheid. Sud-àfrica, els pobles de la terra, han dut a terme un boicot a aquest règim de l’apartheid. De manera que els governs han cedit a aquestes pressions per aïllar Sud-àfrica quan aquest poble lluitava i els seus dirigents eren a la presó. El dirigent més simbòlic era Nelson Mandela, i vaig tenir l’honor de trobar-lo el 2006. Li vaig plantejar la situació de Palestina i de la zona àrab. Li agradava escoltar-me tot i la seva salut. Em va dir que havia trobat l’expresident palestí, Yasser Arafat abans, a Oslo, i em va explicar el següent. Li va dir que no negociés per fases, sinó una vegada per tot. I li va dir que no acceptés que hi hagués fases a les negociacions, fases de transició. Perquè el règim de l’apartheid negociava amb Mandela a la presó, però ell deia sempre que volien que s’acabés l’apartheid. Que hi hagi opressió pel color de la pell és inacceptable. Em va dir que Arafat no va fer cas del seu consell. Vaig tornar de Palestina del viatge i vaig dir això als mitjans. Que vegin que els lluitadors de veritat, els que han sacrificat la vida per acabar amb l’apartheid, van fer una lluita amarga però que al final el món els va ajudar per pressionar els governs i aïllar l’apartheid. Amb excepció d’Israel i els eua. Per això dic que el moviment del boicot és de lluita i s’ha demostrat, va donar bons resultats. Ha de ser ampliat i convertir-se en cultura. Cultura de boicotejar l’opressió. Israel és un estat racista.

Justament és interessant saber que un dels caps militars de la intel·ligència de la guerrilla de Mandela és una persona que es diu Ronnie Kasrils. És un jueu revolucionari blanc, sud-africà. Els dirigents de l’apartheid acusaven el congrés nacional africà de moure’s per odi als blancs. Kasrils explica al seu llibre, una meravella, que la motivació de la guerrilla no era l’odi als blancs. Sinó que com tota tirania al llarg de la història, no havia deixat al poble cap altra opció que combatre. El mateix Kasrils, sent blanc, se sorprenia de l’absència de racisme entre els negres. També em va sorprendre veure una població a Gaza, Jerusalem, Hebrón, mai he tingut la coincidència de trobar-me ningú que critiqués els jueus o el judaisme. Tothom qui em vaig trobar va fer molt clara la distinció entre religió, cultura, poble jueu i l’estat que els oprimeix. L’acusació, la culpabilització de la víctima de l’oprimit, acusar els negres d’odiar als blancs, els palestins d’odiar els israelians, o els propis negres dels eua, és un vell truc. En la seva opinió, com és possible que encara funcioni? L’acusació contra aquest debat era que es fomentava l’odi contra algunes persones. Com pot funcionar encara aquesta argumentació?

A vegades reflexionem i pensem sobre algunes qüestions. Qui odia i com s’origina l’odi? Qui ocupa la terra d’altres són els que odien, i no som nosaltres. Nosaltres defensem la nostra humanitat. Però si aquesta opressió segueix, seguirem odiant tots els que trepitgen la nostra terra i ens impedeixen tornar. Continuarem lluitant, perquè una persona no pot lluitar per valors humans? Des del meu punt de vista, lluitem pels valors humans, el dret de tornar a la nostra terra. Els que han impedit aquest dret ens odien fins al punt que ens maten pels carrers. Maten els nostres fills. Es pensen que els tirarem flors? Ells ens creen l’odi. Són els que hem rebut amb aigua, pa i sal i ara ens llencen destrals. La qüestió no és estimar o odiar, és de legitimitat o il·legitimitat. El que va passar a Palestina és per culpa de l’odi i rancúnia dels sionistes amb ells per expulsar-nos de la nostra terra i fer una neteja ètnica a Palestina. Els permetrem fer-ho? Ho oblidarem? Doncs no. Si la lluita és amb aquesta complexitat, no es tracta d’odiar o estimar, sinó de saber qui té dret a ser a la seva terra i qui té dret d’ocupar la terra d’altri.

S’ha avançat a un tema que volia tractar, la desobediència i el boicot. Mahatma Gandhi deia que quan un estat es torna caòtic, la desobediència és un deure sagrat. Aquí, el 1940, el president democràtic escollit pels catalans va ser capturat i els feixistes espanyols el van afusellar. No oblidem això. Quan es produeix aquest caos, aquesta opressió dels estats, creu que la desobediència, el boicot, la vaga, la insubmissió són formes també legítimes i eficients? Creu que també serveixen per a una lluita d’alliberament nacional i social?

Per descomptat. Cada poble ha de recordar la seva història i tenir-la present per no oblidar-la. No heu d’oblidar Franco ni el que va fer. No heu d’oblidar aquesta dictadura feixista que es repeteix en altres països. I quan cal, cal agafar les armes per defensar les criatures i les cases. És legítim per als pobles. Però en alguns casos la desobediència social és un mitjà amb conseqüències, perquè penalitzen la vida. Depèn de la fase per la qual passi el país. Tirania dictatorial, aquí hi ha un exemple molt clar. Les persones han agafat les armes contra Franco per acabar amb la dictadura. És legítim. I la Guerra Civil va provocar milers de víctimes, va destrossar el país. Quin va ser el resultat? No va ser positiu. Recordo això perquè estic en una terra on va haver-hi matances. Vull recordar també altres esdeveniments. Però hem d’aprendre lliçons des de primària fins a la universitat perquè ningú se n’oblidi. Una de les formes de lluita és la desobediència civil, que és molt important. Depèn dels casos i circumstàncies, perquè els pobles tenen dret a lluitar, tenen dret a fer front als opressors i als tirans que governen. Tenen dret a lluitar per la seva llibertat i per la democràcia, per la justícia social i la llibertat. Per això la desobediència civil a vegades és un mitjà totalment efectiu.

Precisament, enllaçant-ho amb la desobediència, fa temps que la majoria d’organitzacions socials cíviques palestines van fer una crida a la societat civil internacional, als diferents països, pobles i moviments del món, perquè s’unissin a un tipus concret de boicot, el BDS: boicot, desinversió i sancions. Quan vam ser a Gaza ens van explicar que era una de les coses més importants que hi havia per les persones d’altres nacions per mostrar la solidaritat amb Palestina, i posant l’exemple de Sud-àfrica, pot explicar què és per a vostè el BDS?

Com deia, el món ha utilitzat el boicot contra l’apartheid a Sud-àfrica i va tenir èxit, va ajudar a posar fi a aquest règim. Va tenir el suport del poble de Sud-àfrica. Israel és un estat racista, literalment. Està construint un mur racista, camins pels territoris palestins ocupats el 67 pels colons, són camins prohibits per als palestins. Hi ha lleis que donen senyals que Israel encara suposa un cas extrem de racisme. Al parlament israelià aquesta setmana estan debatent la llei de nacionalisme. Tenint en compte que Israel és un estat per a tots els jueus del món. Els palestins seran residents que tenen permisos d’interior israelià, i en qualsevol moment poden ser expulsats. No és un cas revelador de racisme? Així mateix, quan demanem al món que boicotegi aquest estat, significa que ha de boicotejar les polítiques d’aquest estat. I no boicotejar les persones normals que hi viuen i hi treballen. Però aquest boicot ha de ser com una cultura. Els països que segueixen polítiques racistes són països postfeixistes, són semblants als nazis a l’hora d’actuar amb els altres.

Això per una banda. De l’altra, Israel a través del moviment sionista i amb el suport dels eua ha aconseguit tenir interessos en empreses a l’interior d’Israel. Són interessos d’altres països com universitats, esglésies, indústries armamentístiques o aqüíferes. No es mereix aquest país que se li retirin aquestes inversions perquè s’adoni que és un estat racista i ocupant? També hi ha la qüestió de les sancions: Israel no ha estat castigada per la comunitat internacional en cap cas a la seva història. Si algú parla directament d’Israel, els sionistes l’acusen de ser antisemita. Qualsevol que critiqui Israel és acusat d’antisemita. I aquesta acusació sempre es fa per fer front als qui els critiquen. Aquest moviment ha estat fundat en el fòrum internacional social que es va celebrar el 2005 al Brasil. Com a grups i ONG, hem decidit llençar aquesta campanya de boicot contra Israel. Perquè les seves infraccions de les lleis internacionals encara duren. I encara està perseguint i oprimint aquest poble. Hi ha moltes organitzacions que han decidit dur a terme aquesta campanya a diferents països perquè es pugui castigar aquest estat, que fins aquest moment continua fent matances i construint aquest mur racista, i no diferencia entre dones, nenes o nens a l’hora de violar els drets humans.

Ara alguns dels seus ministres afirmen: «deixeu que els presos morin». Nosaltres no volem renunciar a res. És com si cedissin en alguna cosa important de la seva vida. Com si la vida dels palestins no fos important. Aquest és l’Israel real. La comunitat internacional ha de jugar un paper per destapar aquesta veritat i aquesta naturalesa racista d’Israel. També ha de ser conscient que aquest mitjà és pacífic, personal. Qualsevol persona pot dur a terme el boicot. No hi ha cap càstig. Ara Israel tem aquest moviment, perquè és conscient que la conseqüència seria que la comunitat internacional es posaria en contra seva.

Per tant, és important. Saludo tots els activistes que m’he trobat aquí que treballen en aquests comitès de boicot. Perquè el simple fet que algú faci això per nosaltres, que som víctimes d’ocupació, ens dóna més força per ser pacients i arribar al final. Celebrem que hi hagi universitats o organitzacions que boicotegin, saludo el parlamentari portuguès que ha donat suport a la vaga de fam dels presos palestins. Aquest és un pas important. Això vol dir que la societat està preparada per jugar un paper important per defensar aquest poble palestí, que està patint tota mena d’opressió. Per això us saludo en nom del nostre poble. Els activistes del boicot, no tingueu por. Podeu seguir, esteu defensant la veritat i la legitimitat.

Tractarem un parell de punts breument. Sobre el tema de la legitimitat, no podem oblidar que més del 90 % de l’Assemblea General de Nacions Unides ha condemnat des de fa dècades el mur d’Israel, la colonització. Fins i tot l’any 79 va declarar el sionisme com a forma de racisme. El problema és que un sol estat té dret de vet sobre tota la humanitat. eua ha vetat totes les resolucions de condemna a Israel des de fa dècades. Cal no oblidar que el 2014, en l’últim atac a la franja de Gaza, en només cinquanta-dos dies, l’exèrcit d’Israel va assassinar disset treballadors de premsa. Periodistes, fotògrafs, premsa. Pot ser el major atac a la llibertat de premsa de la història. L’associació de premsa de València va donar un premi a la memòria d’aquests periodistes. El 2010, a la flota de la llibertat els soldats israelians van matar deu persones, entre elles el nostre company periodista, amb la seva càmera a les mans, a pocs metres de nosaltres. Quaranta periodistes vam ser segrestats i censurats. Els equips periodístics van ser destruïts. És la por que fa la cultura, la por al periodista independent. El periodisme és el que el poder no vol que se sàpiga. El 2014 es van atacar dues-centes escoles a Gaza, setanta guarderies i quatre universitats van ser bombardejades. Malgrat això, el Banc Mundial, que no és una ONG, reconeix que el jovent palestí té un índex d’alfabetització del 98 %. Això són dades d’un país desenvolupat. Vostè ha estat professora, ens pot explicar com és possible que el poble palestí tingui aquest nivell d’ocupació en les condicions d’ocupació i colonialisme?

Crec que aquestes dades no són del tot certes. A causa de la seva Nakba, els palestins s’han dirigit cap al coneixement. El coneixement era el que capacitava els palestins per millorar les seves condicions. Malgrat això, a la primera intifada es van tancar les escoles per la presència dels militars israelians. Hi havia les escoles populars perquè els nens no deixessin d’anar a l’escola. Hi havia escoles a les cases del barri. Va tenir molt bons resultats. A Gaza hi ha universitats i escoles de primària i secundària. A l’última guerra, Israel va destruir les escoles de Nacions Unides. Tant és, sempre ho volen destruir tot. Van destruir les escoles amb el pretext que hi havia armes. Però el fet és que el palestí entén que sense coneixement és impossible viure una vida digna. Això és una certesa.

Perquè els palestins no tenen més que la roba, per això el nivell d’alfabetització és tan alt en comparació amb altres pobles àrabs. Només les persones grans no escriuen ni llegeixen. Però l’educació per nosaltres és extremadament important. És una missió nacional. Per això quan es redueixen els serveis d’escolarització, hi ha carències d’especialistes. Però cal dir que a Palestina tenim molts experts en diversos àmbits, científics o literaris. Per això a Gaza van intentar tenir com a objectiu aquests centres educatius, per fer que el poble palestí fos ignorant. Però no ho van aconseguir. Aquest poble considera el coneixent com a la veritable arma per fer front a tots els tipus de reptes, per això afirmen que és un nivell molt alt.

Per acabar, dues cites. Una de Hassan Arafani, escriptor, periodista i combatent palestí assassinat al Líban pel mossad. Va escriure «hem d’estimar i centrar-nos en el futur si volem dur a terme una revolució». Vostè va escriure «quan arribi la victòria, construirem a Palestina un estat democràtic amb jueus i palestins en igualtat de condicions». Aquesta és la Palestina que somia?

Per descomptat. Una vegada em van preguntar què és el paradís i vaig dir Palestina. El que pretenem és que l’ésser humà visqui amb dignitat. Sense dignitat, la vida no té valor. Som un poble que preserva la seva dignitat malgrat la repressió. I demanem als altres que canviïn els seus conceptes i reconeguin que aquesta terra és per a nosaltres. Per això no serem com ells a l’hora de tractar-los, si volen quedar-se en aquesta terra amb nosaltres. En primer lloc, han d’acceptar que tornem a les nostres cases, als nostres pobles que han enderrocat, i també a les ciutats d’on hem estat expulsats. Si estem junts, podem decidir el nostre futur en base als mateixos drets i deures. Però el sistema socialista és el sistema més just per a tota la humanitat, també hauria d’haver-hi un règim socialista que tingui coses positives.

Per acomiadar-nos, en una fira literària, en memòria i respecte als mil cinc-cents presos polítics que porten vint-i-vuit dies en vaga de fam, uns versos de Mahmoud Darwish, que parlen, justament, d’aquesta terra.

A l’hora de la presó,
un núvol reflecteix un eixam de criatures.
L’aplaudiment de la gent per a aquells que afronten la mort amb un somriure.
I la por dels tirans a les cançons.

Tenim en aquesta terra el que fa que valgui la pena la vida.

Moltes gràcies Leila, gràcies a tothom. Leila Khaled: «Revolució significa vida» Jo sabia que hi havia de jugar un paper: em vaig adonar que la meva missió històrica era com la d’un guerrer en la inevitable batalla entre opressors i oprimits, explotadors i explotats. Vaig decidir convertir-me en una revolucionària per poder alliberar el meu poble i a mi mateixa.

Leila Khaled és nascuda a Haifa (Palestina) l’any 1944, juntament amb la seva família es veu obligada a abandonar Palestina l’any 1948 (any de creació de l’Estat d’Israel) i s’estableix als camps de refugiats del Líban. Als 15 anys s’uneix a la Fundació del Moviment Nacionalista Àrab, precursor del Front Popular per l’Alliberament de Palestina (organització política laica i d’esquerres palestina). El 1969 i el 1970 va protagonitzar el segrest de dos avions per tal de cridar l’aten-ció internacional de l’ocupació militar que patia Palestina.

El primer resultà tot un èxit, i el segon, degut a la intervenció de les autoritats israelianes, acabà amb la mort del seu company i ella fou detinguda a Londres. Posteriorment fou alliberada a través d’un intercanvi de presoners, i des d’aleshores viu a l’exili. Actualment segueix participant de la lluita del poble palestí a través de les organitzacions Front Popular per l’Alliberament de Palestina, el Consell Nacional Palestí i la Unió General de Dones Palestines. LEILA KHALED: “REVOLUCIÓ SIGNIFICA VIDA” DIUMENGE 14 DE MAIG A les 19.00h a la Fabra i Coats Barcelona Amb David Segarra
Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira Literal[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]

Discurs inaugural Literal 2023
  • Fira Literal
Bon dia a totes i a tots. I gràcies per acompanyar-nos un any més -i ja en van 9- a Literal, la fira d’idees i llibres radicals.  Us convid…