La dona que va dirigir el Black Panther Party – Elaine Brown

Espais col·lectius i professionals de la literatura com les editorials, les llibreries o les biblioteques, entre altres, fan possible que dia rere dia un conjunt de papers es converteixin en armes de pensament, en llibres que llegim i que ens fan qüestionar la realitat i fins i tot a nosaltres mateixes. Perquè els llibres i les idees radicals són aquelles que pretenen no només analitzar el món sinó canviar-lo des de l’arrel.

A nosaltres no ens mouen els llibres com a mercaderies ni com a acumulació d’objectes a les estanteries, per això promovem una cultura del compartir. El llibre és una eina de formació, un recurs individual i col·lectiu, una forma de circulació del saber, i fins i tot, de diversió, el llibre és un bé comú. Per això volem que els nostres llibres siguin béns comuns i volem imaginar el seu futur a partir d’aquesta pertinença comuna.

Ens cal un ecosistema global i participatiu, on la presència d’editorials i llibreries contribueixi a la difusió i la presència d’un pensament divers. Un ecosistema viu i en moviment, sensible a les nostres realitats socials. Un ecosistema on les diferències tinguin un valor. Literal vol crear espais on es pugui manifestar aquesta biodiversitat. És per això que posem en marxa la nostra pròpia llibreria virtual a través de l’espai “Lectures Crítiques” on publiquem de forma totalment lliure les entrevistes i converses de les principals ponències de la Fira Literal.

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre.
La dona que va dirigir el Black Panther Party

Elaine Brown
Conversa conduïda per Mònica Terribas
Les estratègies depenen de les condicions, però crec que hem de crear un món en el qual ningú sigui explotat ni estigui oprimit. Un món on els éssers humans tinguin el que volíem, que formem part d’un univers amb sentit. Però això no és possible amb un sistema que en origen és explotador. Pots ser anticapitalista o no, però al final hem de parlar d’explotació d’éssers humans o d’opressió. Segueixo pensant el mateix que en el passat. Tot i que sembla que pot no ser possible, sempre hi ha esperança.La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou.Benvinguda, Elaine.
Hem convidat l’Elaine Brown per parlar del llibre que conté tota la seva vida fins que deixa el Black Panther Party. No abordarem tot el llibre sencer, perquè té una vida llarga i dura. Però és necessari que entenguem el context de la seva vida per entendre el seu pensament. Gràcies, Elaine, per ser aquí amb nosaltres. He de començar preguntant-te per la nena del teu carrer de Filadèlfia, quan eres petita, que havia de trobar encara la seva identitat. Com era? Com eres de petita? Com veus que eres en aquella zona pobra, amb la teva petita consciència del que era ser negre a Filadèlfia en aquell moment?

Si em permets, voldria dedicar un moment per agrair a la Literal que m’hagi convidat. Com dèiem al partit, tot el poder per al poble. Tot i que no era conscient llavors de la història que m’havia portat a la confusió des de petita, la història de l’esclavitud als eua, Jim Crow i la discriminació contra els negres. Vaig créixer en una casa plena de dones pobres, però no sabíem que érem pobres fins que vam anar l’escola i vam veure aquelles nenes i nens blancs que no eren pobres. Eren majoritàriament jueus, i pensava que ser blanc i jueu, dues coses diferents, era el que jo necessitava ser per sortir de la casa en què vivia, amb rates, insectes, etc. No teníem nevera, era una casa vella, i quan vaig veure com vivia aquella gent que anava a l’escola amb ells, vaig voler ser com ells. Vaig fer tot el possible per ser-ho, vaig canviar la manera com parlava. I els agradava, llavors, perquè no era ofensivament negra. Era acceptable i no era un problema, com altres negres. Pensava que era perfecta, perquè llavors no volia ser com els altres negres, que eren els meus amics del barri i no tenien res. Però a casa, havia de ser negra. Comportar-me com les maneres culturals del gueto en què vaig néixer. Com dic al llibre, anava al metro de Filadèlfia, i baixava com una nena negra, i sortia al carrer com a negra. A l’institut portava vestimenta jueva, i quan tornava al metro de Filadèlfia tornava a ser negra. Això em confonia bastant. Tenia moments d’ansietat, plorava perquè no entenia què passava. Pensava que no encaixava enlloc. Sabia que volia estar amb els nens blancs, excepte a casa, que volia estar amb els negres. Estava confusa. Era blanca al barri i blanca a l’escola. Els meus professors em deien que era una nena perfecta, la meva mare, també. No encaixava en cap d’aquests temes, era difícil entendre per què, i vaig començar a pensar que tenia esquizofrènia. Ara ja conec més coses sobre salut mental, però llavors era diferent, només era una nena aïllada al meu univers del nord de Filadèlfia.

Aquesta associació que vas fer, de viure de maneres diferents en funció del lloc on vivies, va prolongar-se durant molts anys fins que vas descobrir quin era el teu objectiu a la vida. En quin moment vas decidir que lluitaries pel poble, per la gent, i que estaries disposada a dedicar-te al partit de les panteres negres?

Em vaig traslladar a Los Angeles, vaig conèixer un home blanc i ric de cinquanta-cinc anys que estava casat. Jo en tenia vint-i-dos, però m’estimava molt. Això pensava, almenys, i s’ocupava de mi. Havia estat una mena de prostituta a temps parcial en un club de striptease. Era l’única negra, però no em considerava negra, era com totes les altres. Tenia tota mena de maquillatge, fèiem diferents coses, els homes blancs venien i els agradava molt perquè era exòtica. Allà em sentia còmode, però seguia amb problemes per dormir a la nit. No sabia qui era. Vaig conèixer aquest home, Jake Kennedy, a través de Frank Sinatra. Tothom volia venir al Pink Pussycat. Allà treballava i, quan feia poc que havia començat, en Frank Sinatra va venir amb aquest home, i em va parlar de la manifestació de Washington de Martin Luther King. Jo no entenia per què em parlava d’allò, què tenia a veure amb mi, perquè jo no tenia res a veure amb aquells negres que es manifestaven pels drets civils. Em va parlar de moltes coses, i s’ocupava de mi i jo l’escoltava molt. No havia de treballar, tenia ingressos d’ells, em va parlar del comunisme i el capitalisme.

L’escoltava perquè creia que era molt intel·ligent, i perquè no tenia res més a fer. En algun moment, estava vivint en una zona molt blanca. Hi havia una dona negra que vivia al meu edifici. No érem dues, ella era la negra de l’edifici. Va sentir que tocava el piano, i em va demanar si volia ensenyar piano a unes nenes negres d’un gueto de Los Angeles. Li vaig dir que sí, que no tenia res més a fer i que hi aniria. Tenia les meves pestanyes postisses posades, i hi vam anar, era un barri ric com Westwood a Watts. Mentre anàvem cap allà i ens acostàvem a aquell barri, a aquells edificis de gent pobra, em vaig començar a posar nerviosa perquè em recordava a Filadèlfia, on havia viscut de petita. A mesura que ens acostàvem, em posava més i més nerviosa. Tot em sonava massa i ho havia deixat enrere. Vam entrar a aquell lloc, i hi havia unes nenes de vuit o deu anys, amb un piano molt lleig. Es van presentar, les vaig mirar i vaig pensar: no necessiteu classes de piano. Eren tan pobres, vivien a la part més baixa de la vida i sabia que no necessitaven classes de piano. Sabia què necessitaven perquè les coneixia, jo era elles. No les podia mirar, ni els podia fer classes de piano, és a dir, que no vaig tornar-hi. Vaig tornar amb el meu home blanc i ric, casat, i li vaig preguntar si es casaria amb mi. Em va dir que era complicat. Li vaig dir que no, que ja no volia més allò. Sabia què necessitaven aquelles nenes. I em vaig convertir en negra, vaig prendre consciència de ser negra. Què volia dir això? Que vaig abraçar la meva identitat. Però, sobretot, vaig començar a participar en els moviments de l’època. Tothom coneixia el partit de les panteres negres per l’autodefensa. No era retòrica, poesia, conferències, sinó que era gent amb pistoles. Així que érem en aquell lloc amb gent negra, formant part de diferents organitzacions, i de cop va entrar un home negre jove, amb quinze o vint homes, tots amb armes, i ens van rodejar, tothom estava nerviós. I en Bunchy Carter va anunciar que el partit de les panteres negres obriria una seu al sud de Califòrnia perquè la gent no pogués seguir matant negres, perquè si no trencarien el pol gravitacional entre la terra i la lluna. Hi havia una lectura de poesia, i va decidir recitar un poema, perquè van ser aquelles paraules que em van fer decidir entrar al partit. Huey P. Newton, fundador del partit, va dir que quan un estudiant està preparat és quan apareix un mestre. Amb aquest poema, «mare negra».

Elaine, explica’ns què és això de l’autodefensa. Quan parlem del BPP, no parlem de pistoles per atacar a altres, sinó per protegir el poble negre. Què és això?

Teníem un dret fonamental de defensar-nos contra els atacs quotidians, contra la brutalitat policial, etc. L’autodefensa pot tenir molts significats, però al partit practicàvem això i vivíem en un entorn dels més violents del món, que es va crear a través del genocidi dels indis. Un país armat fins a les dents, que matava negres sota la bandera de l’estat. No era el nostre objectiu principal, però vam recollir-lo en el nostre programa de deu punts, i era acabar amb la brutalitat policial i l’assassinat de negres. També dèiem que teníem el dret de defensar-nos si la policia venia a les nostres comunitats a matar-nos. Una de les primeres coses que s’havia de fer al partit era rebre formació en l’ús de les armes i estar preparats per lluitar en cas que fos necessari. Als carrers d’Oakland, i després a d’altres llocs, vam crear patrulles armades per assegurar-nos que la policia complia les lleis tant com volien que ho féssim nosaltres. L’associació del rifle, l’única vegada que van donar suport al control d’armes va ser quan van veure que els panteres negres anàvem armats. Als eua és més fàcil aconseguir una arma que menjar. Es poden comprar armes en línia, per internet, i de tota mena, i a Califòrnia, en aquella època hi havia una llei que deia que es podia portar un tipus d’armes carregades als carrers, i es podia anar d’aquesta manera. Quan vam començar a patrullar els carrers d’aquesta manera, els republicans van proposar una modificació legal per al control d’armes. Nosaltres vam protestar amb dones i homes armats, que van anar a Washington a protestar amb les armes carregades. No vam guanyar, i vam començar a amagar les armes. Vam ser atacats per la policia. Per exemple a Los Angeles el 1969 cent trenta antidisturbis amb tres-cents membres de la policia van assaltar la nostra seu durant hores i hores. Nou persones van resistir, i al final van ser detingudes, però no condemnades. Nosaltres volíem convertir-nos en una força guerrillera, no volíem ser la policia, sinó ensenyar la gent que tenia el dret a defensar la seva vida amb tot el que tenia. No vèiem sentit a aixecar les mans i demanar pietat. Als eua, si ets negre, pots ser matat encara que demostris que no portes armes. Volíem organitzar la gent perquè coneguessin els seus drets i perquè la policia s’ho pensés dues vegades si les seves accions tenien conseqüències.

L’FBI va dir que hi havia el partit de les panteres negres, que era un partit revolucionari armat. Va ser per això que us van atacar, o perquè el govern pensava que tenia una amenaça interna?

Si haguéssim ajuntat totes les armes a les seus i nuclis del partit i haguéssim anat contra el departament de policia de Los Angeles, podrien haver contactat amb totes les forces armades del país. Pensar que nosaltres érem una amenaça real a un dels països més armats del món, que té més del 95 % d’armes nuclears del món, no té sentit. No érem una amenaça. I el govern sabia que les nostres armes no eren un problema, sinó que estàvem difonent programes d’esmorzars gratuïts, i hi havia famílies que rebien aquests serveis i ens escoltaven, que veien que el govern no funcionava. Això era molt més perillós. Van difondre tota aquesta propaganda. Teníem també sanitat gratuïta, programes d’habitatge, etc. A més, ens estàvem unint amb altres grups: els llatins, els xicanos, la gent de Puerto Rico, blancs pobres, xinesos. També vam donar suport a l’alliberament de les dones, dels homosexuals, també anàvem en contra de la guerra de Vietnam. I donàvem suport a la victòria dels vietnamites, anàvem a Cuba, a la Xina. Érem perillosos perquè estàvem començant a unificar tot tipus de grups que compartien visió, i consideràvem que el nostre enemic era l’imperi dels eua.

Explica’ns com funcionava el partit. Com preníeu decisions? Per exemple, coneixem els moviments d’esquerra d’aquí, que fan assemblees i decideixen les seves estratègies de manera democràtica. Com preníeu les decisions, vosaltres?

No teníem un procés democràtic, érem un partit d’avantguarda segons una perspectiva leninista. Estàvem en un país industrial, no teníem temps per votar. A més, això podria fer que entressin els policies al partit i boicotegessin les votacions des de dins. Teníem provocadors de tot tipus que venien a veure’ns amb la voluntat de parlar. Teníem una estructura petita paramilitar, que els fundadors del partit eren líders. Teníem un comitè central, segons els governs comunistes de la Xina i Cuba. Les ordres es donaven de dalt a baix, i la informació anava en dues direccions. Et seleccionaven per ser un dirigent a la teva àrea. Si tenies una responsabilitat nacional, el fundador del nostre àmbit era Bunchy Carter i ens anava representant. A vegades s’expulsava algunes persones, hi havia canvis. Es pot considerar que era antidemocràtic i dur, però per nosaltres era una manera pràctica.

Com vas arribar a ser la presidenta del partit? Explica’ns com va passar. El 68 vas entrar al partit i el 74 vas ser-ne la presidenta, quan Huey Newton va anar a l’exili a Cuba. Del 74 al 77 vas ser presidenta. Com vas arribar a acceptar aquesta responsabilitat, davant aquests homes que et miraven i pensaven que no te’n sortiries?

Si ho haguessin pensat tots, no hi hauria arribat. Sempre em pregunten això, com vaig arribar a ser líder del partit. Alguns diuen que és perquè vaig anar-me’n al llit amb alguna gent. Això és típic. La primera vegada que em van fer aquesta pregunta, l’home jove que m’ho va preguntar va dir al públic amb majoria femenina que havia sentit que jo havia anat al llit amb Huey Newton i altres, i que era per això que havia arribat a la presidència. Les dones volien matar-lo, tot i que no ho van fer. Vaig tenir temps per pensar una resposta intel·ligent. Li vaig respondre que mai vaig anar al llit amb Bunchy Carter. Cleaver va anar-se’n al llit amb la majoria de dones de l’estat de Califòrnia, tant del partit com de fora, i Huey Newton era tan guapo que estic segura que va anar-se’n al llit amb l’altra meitat de dones de Califòrnia. Cap d’aquestes dones que se’n van anar al llit amb ells van arribar a ser presidenta del partit. Per tant, sembla que aquell no va ser el criteri. Vaig arribar a ser presidenta perquè tenia dues qualitats: la lleialtat a Huey, i la capacitat de gestionar el partit, el seu programa. A més, havia tingut una relació molt estreta amb la direcció. En Huey va ordenar que fos la presidenta després que s’expulsés a Bobby Seale. És per això que al meu llibre explico que quan va marxar, en Huey tenia un altre problema. Jo era líder absoluta i tenia molts problemes, m’havia d’assegurar que tothom acceptés sotmetre’s al meu lideratge o marxar.

És una part interessant del llibre, quan expliques com et vas posar al capdavant dels panteres negres, i vas convidar tothom a marxar si no et volien fer cas. És important, perquè el que vas fer amb el partit va ser organitzar-lo amb moltíssimes dones. Vas organitzar-ne l’estructura per assegurar-vos que els programes socials continuessin. Va haver-hi diferències en els quatre anys que vas ser presidenta. Pots explicar què vas fer amb el partit?

Teníem un programa per a aquell període. Primer era una organització petita que començava amb aquests programes. La policia venia amb tot, i molta de la nostra gent va morir els primers anys. Ens mataven al 66-68. No fèiem res malament, és que la força de la policia era molt gran. Quan en Huey va sortir de la presó va dir que havíem de posar èmfasi en els programes socials. Vam fer una escola, seguíem tenint problemes amb la policia i l’fbi, però havíem canviat el focus. En aquell moment en Huey i el comitè central van decidir que ens presentaríem a càrrecs. Jo vaig ser candidata a l’Ajuntament, etc. Ens hi presentàvem i tancàvem els altres capítols, perquè volíem concentrar les forces. A Oakland vam tancar les altres seccions i volíem generar la revolució als eua. No volíem guanyar eleccions, volíem ajuntar peces per veure si podíem controlar l’Ajuntament d’Oakland i el port. Els objectius d’habitatge, educació, justícia, pau i control de la tecnologia.

En aquest programa de finals dels 60 parlàveu d’un referèndum d’autodeterminació entre els negres. Era un objectiu polític dins del partit? Era decidir què volíeu fer?

D’això se’n va parlar al principi, però vam veure que no érem nacionalistes. No volíem crear un estat dintre dels eua. Sobretot perquè no era pràctic. Alhora, reconeixíem que la nostra lluita estava vinculada a altres lluites. Perquè nosaltres poguéssim ser lliures, havíem de tenir un programa més ampli, que inclogués l’alliberament de tots els pobles oprimits. No només als eua, també a fora. Vam esdevenir internacionalistes revolucionaris. Si podíem controlar la ciutat d’Oakland, la nostra base i on vivien quatre-centes mil persones, podríem establir un model perquè la gent pogués controlar altres àrees urbanes fent servir diferents eines. Quan vaig presentar-me a les eleccions, vaig rebre el suport del voltant del 49 %. No vaig guanyar, però vam establir una base de negres, llatins, treballadors, etc., i la resta eren capitalistes republicans. Llavors, només quedaven dos grups. Ells tenien el poder perquè tenien tots els diners, i nosaltres teníem el poder de dir que no. El que volíem era controlar l’economia de la ciutat a través del port, que era el segon més gran del món. Era el programa que estàvem desenvolupant quan va marxar en Huey. Teníem oposició al carrer, oposició política, teníem un senyor negre casat amb una dona blanca. El vam impulsar com el primer alcalde negre, tot i que no era del partit. L’única manera que tenia per poder guanyar era a través nostre. El vam posar en una posició en què nosaltres li donaríem els vots de la comunitat negra. Mobilitzant gent per anar a votar, gent que no sabia llegir, vam registrar fins a noranta mil persones per votar en tres mesos. L’única cosa que li demanàvem era tenir majoria a la junta del port d’Oakland, escollir el gestor de la ciutat i el cap de la policia. Si després d’això es volia fer republicà, ens era igual. És l’acord que vam tenir. Vam respondre i ell també. Després vaig abandonar el partit, i les coses van canviar. Però no es tractava del meu programa, vaig implementar el programa que hi havia amb una petita coalició. Hi havia dones que no eren necessàriament millor que els homes, tenien altres capacitats. Vaig portar dones a certes posicions i vam tenir la posició per controlar la ciutat, però no vam avançar en aquest programa per diverses raons.

Explica’ns per què vas abandonar el partit. Per masclisme? No et deixaven fer el què creies que havies de fer? Huey Newton ja no era l’home que havies conegut anys enrere? Per què?

Van apallissar a una dona, i va ser la gota que va fer vessar el got. En Huey era un visionari, un geni, me l’estimava moltíssim quan va marxar i després. Però va perdre la visió del camí, o se’n va cansar. Una dona va popularitzar una frase que deia que estava cansat de ser un heroi. És molt cansat tenir tota la gent esperant coses de tu. Quan va perdre la visió, ja no li importava el que havíem aconseguit, tot i que seguíem la seva direcció. Va arribar un moment en el qual es va apallissar a aquesta dona, va ser una cosa terrible. Em van dir que no tenia res a veure amb mi i vaig dir que ho tenia tot a veure. Aquesta persona era un pilar fonamental a la nostra escola. No era només una qüestió de masclisme. Els homes negres, encara que vulguin ser masclistes o patriarques, no tenen diners ni poder. És molt difícil imposar-se a algú sense això. I ho vam perdre tot. Ho teníem tot al davant i ell no ho veia: els morts, els empresonats… Vam netejar els carrers, la gent no estava en contra nostra, estàvem avançant per controlar la maquinària del port d’Oakland. I ell el que volia era tornar a una altra època, i vaig veure que no tenia el control. Vaig veure en Huey després d’això i va dir que li podria haver fet un petó de comiat. Encara me l’estimo, encara crec en el que crèiem.

Durant una conversa entre vosaltres, tu li vas dir: «tu ets el partit». L’hi vas dir perquè s’adonés que era el líder. El llibre recull converses molt importants d’aquesta etapa. N’hi ha una altra en què el confrontament des del lideratge polític és molt interessant: tu li vas preguntar si era conscient que tenia el partit, que no els podia deixar, i ell va respondre «jo només vull ser jo mateix». Ja no volia el lideratge i no podia continuar, però tampoc podia donar el lideratge a algú altre.

Quan va tornar va dir que compartiríem el lideratge, i durant alguns mesos va ser així, però ja hi havia aquest sentit d’afartament. Vaig sentir que no volia continuar així, i quan va passar això de la pallissa a la dona li vaig dir que jo no ho havia autoritzat. Em va preguntar que què m’importava, i m’importava molt. Si ho havia fet ell, volia dir que m’estava dient què havia de fer. No tolerava que ell em digués què havia de fer. Ens vam estar escrivint cada dos anys, va haver-hi homes que tenien problemes amb el lideratge de les dones. No podia fer-hi més.

Explica’ns la revolució que volies fer quan vas entrar al partit el 1968. Què has après? Què creus que valia la pena fer? Què no? Què podem fer per canviar el sistema capitalista? Què podríem fer diferent?

Les estratègies depenen de les condicions, però crec que hem de crear un món en el qual ningú sigui explotat ni estigui oprimit. Un món on els éssers humans tinguin el que volíem, que formem part d’un univers amb sentit. Però això no és possible amb un sistema que en origen és explotador. Pots ser anticapitalista o no, però al final hem de parlar d’explotació d’éssers humans o d’opressió. Segueixo pensant el mateix que en el passat. Tot i que sembla que pot no ser possible, sempre hi ha esperança. L’altra opció és matar-nos tots mútuament. I tots votaríem a favor de la vida per sobre la mort. En Huey parlava molt de la tecnologia i de com la base industrial estava sent substituïda per la tecnologia. Deia que la tecnologia havia permès als eua esdevenir un imperi. Si mirem Espanya, França, els països europeus… darrere sempre hi ha els eua. Ara hi ha Trump, que és l’emperador del món i diu que els iranians són l’enemic i no poden tenir armes nuclears. «Qui tingui relacions comercials amb ells m’haurà de donar explicacions», diu. I ningú ha dit «escolta, Trump, tindré relacions comercials amb qui vulgui». És una vergonya. La gent em pregunta com hem permès que Trump hagi acabat de president dels eua. Però no veig ningú que li faci front enlloc del món. Per això tenim un món controlat pels eua. Michelle Jenner va dir que França era una colònia dels eua. I què volia dir? Que els francesos farien qualsevol cosa que els eua diguessin. Quan hi havia el franc i el marc com a monedes, i aquí hi havia la pesseta, tothom volia posar les seves imatges a la moneda per marcar independència, i després tothom parlava de l’euro, que va tenir una mica més de poder que el dòlar. Però això va canviar, i ara tothom ha decidit que l’estàndard és el dòlar i no l’or. Les empreses dels eua van començar a controlar les economies del món. Coca-Cola tenia un lema que deia «m’agradaria comprar el món». I nosaltres dèiem que li agradaria vendre el món. La diferència és que cada país té Coca-cola i no té competència per cap beguda local. Per què és important això? Perquè per vendre al món Coca-cola li has de dir al món que en necessita. Així que s’ha de construir una capacitat tecnològica de comunicació.

Ara tenim Facebook i Twitter, de manera que tot el món sap que necessita Coca-cola. Els capitalistes de Silicon Valley controlen sistemes massius de comunicació. Apple i Google, per exemple. Google per a mi és déu. Si necessites res, posa’t en contacte amb ell. El món és cada cop més proper gràcies a la tecnologia, i això està controlat per empreses dels eua més que mai. Aquesta és la part bona. Des d’una perspectiva tradicional marxista-leninista, les nacions es convertiran en estats socialistes que establiran un govern proletari i tindrem la distribució de la riquesa en funció de les habilitats i necessitats. Quant temps necessitarem? Hi ha països lluitant per la sobirania. Vint-i-tres dels països més pobres del món són a l’Àfrica subsahariana, i tenen diamants, però no en tenen el control. La tecnologia ha creat el potencial pel qual Lenin deia «la negació de la negació». En pocs segons podem parlar amb qualsevol persona que tingui un telèfon, i sabem que tenim aquestes comunicacions per fer coses conjuntes. Si tenim algun element en comú, potser podem trobar un objectiu en comú i fer front a aquesta terrible entitat que són els eua.

Creus que hi ha alguna mena de revolució possible dins d’aquesta comunitat tecnològica?

No sé si és possible ara mateix, però veig cosetes que estan passant, gent amb bona voluntat que vol fer coses. Ja en parlarem, d’això. Hi ha moviments com el Black Lives Matter. Hi ha idea per fer coses, però no sabem ben bé com fer-ho. No volem fer sacrificis.

Has parlat de la manifestació del 8 de març de 2018, de Black Lives Matter. Parlem de feminisme. Al teu llibre hi ha un apartat en què parles del partit i els objectius. Parles de l’anticapitalisme i el racisme, dius que eren les prioritats. El feminisme també, però deies que en aquells moments la lluita era per transformar el sistema, i que posteriorment veuríeu si podíeu avançar cap a l’agenda de gènere. Ara com veus les coses? Hi ha crítiques a la perspectiva feminista al teu llibre.

Això és perquè les dones blanques burgeses han adoptat el terme feminisme, com si això tingués alguna cosa a veure amb l’alliberament de les dones. Nosaltres pensem que l’alliberament de les dones, gais, oprimits, és allò pel que hem lluitat sempre. Dir que els drets reproductius tenen alguna cosa a veure amb l’alliberament de les dones per se, i que puc decidir sobre el meu cos, són luxes de les dones blanques del primer món. És que la majoria de les dones són les més pobres del planeta, i ningú no parla de la qüestió de les dones pobres amb nens. Bill Clinton va aprovar una llei que penalitzava les dones que tenien fills fora del matrimoni, de manera que no tenien accés a subvencions o ajudes per menjar, etc. Cap feminista es va queixar ni va dir res sobre la llei de reforma de benestar social. Les dones que van anar a aquella manifestació no van dir res sobre els drets de les dones pobres que viuen soles, i de com haurien de rebre suport. Parlaven de l’avortament com si fos el més important.

Hi ha gent catòlica que no hi és favorable. El problema és que en el moviment feminista de Gloria Steinem no hi ha una anàlisi de classe. Tenim la Mery Freedom, dones de la primera onada, i no tenen res a veure amb les dones pobres. Robbie Weith és el cas que va fer que el Tribunal Suprem decidís legalitzar l’avortament, i en aquell moment la dona va dir que no podia donar suport a l’avortament el tercer trimestre. Totes les feministes que tenien veu en aquell moment van denunciar-ho, perquè pensaven que no es podia sostenir la seva posició. Eren tot de dones blanques parlant d’aquestes coses, les dones negres no en parlen. Nosaltres no estem parlant de drets reproductius, no tenim temps per a aquest tipus de coses. Després hi ha Mary Singer, la fundadora de planificació sexual, que va ser una eugenista. La primera clínica la va crear a Harlem per fer avortar dones negres. Tot això formava part d’aquest moviment feminista. Si no tenim una anàlisi de classe i no entenem la situació de les dones pobres, i si venim a parlar del control de les vagines, mentre hi ha gent que viu amb un dòlar al dia i intenta fer-se càrrec dels fills a l’Àfrica, no tenim l’agenda adequada. Jo no vull trencar el sostre de vidre per poder arribar a la direcció d’una empresa i oprimir altres dones. No vull entrar a l’exèrcit dels eua per poder matar dones a l’Afganistan en igualtat de condicions que els homes. Necessitem una agenda humana que inclogui l’anàlisi de classe.

Ahir va haver-hi una manifestació al Festival de Cannes, dirigida per Kate Blanchet, dient que les dones de Hollywood volen el mateix salari que altres directors. I van amb un vestit de cinquanta mil dòlars. O Oprah Winfrey, o el Me Too. On era Oprah Winfrey quan totes les dones de Chicago estaven en situació de pobresa i no va fer res al respecte? No estic interessada en això. La manera d’abordar aquestes qüestions només pot venir pel canvi de paradigma que suposi acabar amb aquest sistema d’explotació. Fem cosetes petites i pensem que estem canviant coses. Jo soc una dona, negra, pobra. Tinc menjar, roba, les coses bàsiques, però això pot canviar en qualsevol moment. No podem entrar en aquesta anàlisi. Durant cent cinquanta anys vam ser igual que els homes perquè tots érem esclaus i no hi havia diferència de gènere. No vam ser propietaris de res. Van ser els homes i dones blancs els qui van ser els nostres propietaris. Aquí hi ha una qüestió de gènere i de raça. Així que quan algú em pregunta si és pitjor ser dona pobra o negra, responc que qui es fa aquesta pregunta no ha passat mai gana. No em preocupo pel sostre de vidre quan m’he de preocupar de menjar cada dia. Tampoc em preocupa la meva identitat lgtbi quan tinc gana i visc al carrer. Sabem que hi ha qüestions que compartim com a ésser humans, i en això ens volem centrar. Això inclou a tots els qui que no tenen les coses necessàries per viure.

Elaine Brown a la Fira Literal 2018

Elaine Brown (1943) va ser militant i presidenta del Black Panther Party (BPP) i es considera una figura clau en el pensament revolucionari negre dels Estats Units. Cantant, escriptora i conferenciant, ha dedicat i dedica la seva vida a la política i l’activisme. Va créixer en un barri obrer de la comunitat negra al nord de Filadèlfia i va estudiar en un col·legi de majoria blanca, on va patir les desigualtats de classe. Després d’acabar l’institut, va mudar-se a Califòrnia, on es va matricular a la Universitat de Los Angeles, va treballar com a cambrera i, de mica en mica, es va anar polititzant. Va escriure al diari Harambee, una publicació afroamericana que aglutinava diverses organitzacions panafricanistes i que era un òrgan d’expressió de l’ideari dels panteres negres.

Arran de l’assassinat de Martin Luther King –l’any 1968–, va començar a militar al partit i tot seguit es va involucrar en els programes d’ajuda a les comunitats. El 1974 va ser escollida per Huey Percy Newton, quan ell va marxar a Cuba exiliat, com a líder del partit. Va presidir-lo fins al 1977 i va centrar esforços en l’acció comunitària, implementant el «Programa d’esmorzar gratuït per a l’alumnat de les escoles», un projecte per a garantir el menjar al jovent de la comunitat que es va estendre per tots els estats en els quals hi havia militants, que donava esmorzar a 10.000 infants
abans d’anar al col·legi. El BPP va desenvolupar més de 60 programes socials. Ha dedicat part de la seva vida a la música, i ha gravat dos àlbums de cançons amb contingut polític: Seize The Time (Vault, 1969) i Until Were Free (Motown Records, 1973), aquest últim conté «The Meeting», considerat l’himne de les Panteres Negres.

Què entenem per un llibre radical? Un llibre subversiu? Un llibre que ens faci canviar la nostra visió del món? Un llibre potencialment censurable? ‘Fariña’, és un llibre radical, això està clar, i potser també ho és diguem-ne, ‘Una cambra propia’. Però pot ser radical, una novel·la? O un còmic? La ficció és tan radical com l’assaig? O més? Què aporta radicalitat a un llibre?

En realitat, la radicalitat del llibre rau en la mirada de qui el llegeix. El llibre no deixa de ser una arma per remoure consciències, però només és capaç de fer-ho amb l’esforç darrer de la persona que llegeix. Abans, però, haurà passat per tota una sèrie de mans, de ments i de processos que poden acostar-lo o allunyar-lo de la seva radicalitat.

La responsabilitat de les editorials de triar, remenar, proposar i apostar per un llibre, pot fer d’un text un llibre radical. L’exhaustivitat de les correccions poden cobrir de radicalitat un text. La tria d’una o altra tinta, paper, impremta o procés d’enquadernació són, sovint, decisions radicals. La manera de distribuïr-lo i fer-lo arribar a les llibreries és radicalitat efectiva. I la recomanació del llibreter o llibretera és sovint una radicalitat afectiva. Amb tot això, és sempre qui el rep, qui el llegeix, qui fa que la lectura sigui més o menys radical. Per això, finalment, un conte infantil pot ser radical. I ho pot ser de moltes i moltes maneres.

Carlota Freixenet, llibretera de La Carbonera i coorganitzadora de la Fira

Discurs inaugural Literal 2023
  • Fira Literal
Bon dia a totes i a tots. I gràcies per acompanyar-nos un any més -i ja en van 9- a Literal, la fira d’idees i llibres radicals.  Us convid…