Guatemala: dones a la guerrilla amb Yolanda Colom

Aquests textos van ser publicats ara fa un any en el llibre “Literalment”.Guatemala: dones a la guerrilla

Yolanda Colom
Conversa conduïda per Marta Molina. La veritat és que a vegades oblidem que els que ens fiquem en la lluita revolucionària, o política, o social som producte de la mateixa societat que comencem a qüestionar. I, com que som productes d’aquesta mateixa societat, encara que comencem a tenir una posició crítica, especialment a la dimensió social, la dimensió de l’educació, la salut, l’alimentació, etcètera, no significa que homes i dones (no importa la nostra extracció social, ni el nostre nivell d’estudis, de món) ja estiguem transformats en dones i homes noves al cent per cent dels aspectes. Llavors, el que he après és que el desenvolupament de cadascú, i el desenvolupament d’agrupaments són desiguals. O sigui, avancen o avancem segons, les dimensions de la vida, molt acceleradament a ser crítics i a transformar-nos, però en altres aspectes quedem com ancorats, com travats en els valors tradicionals de la societat. La Fira Literal vam voler dedicar el llibre dels 5 anys i també aquests textos a totes les persones que estan empresonades i o a l’exili per motius polítics, en especial a l’Anna Gabriel i al Jordi Cuixart.

Hi som perquè hi sou. La Yolanda, com sabeu, és exguerrillera guatemalenca, va estar militant durant molts anys, uns vint-i-cinc o trenta, a la selva, a les muntanyes de Guatemala, amb l’Exèrcit dels pobres de Guatemala. I en aquest llibre, Mujeres en la Alborada, relata com va ser aquesta vida a la selva, a la guerrilla; aquesta vida de lluita per la dignitat d’un poble, que és Guatemala. Exguerrillera, però avui dia encara és revolucionària, perquè les idees hi són, i la lluita continua. Yolanda, la primera pregunta que se’ns acudia, també amb les companyes quan comentàvem aquest relat de les entranyes de la selva, és, justament, de quantes tantes maneres es pot ser dona dins de la guerrilla. Com tu, des del teu testimoni i des de les teves vivències, vas poder veure aquestes diferents maneres de ser dona, ser dona guerrillera, ser dona indígena, ser dona camperola, ser dona ladina, i des d’aquí anar construint una idea de la lluita per la dignitat de la dona, fins i tot del patriarcat molt actual, que avui dia encara seria vàlida. Com és ser dona a la guerrilla?

Bona tarda, moltíssimes gràcies a Pepitas de Calabaza, a la Marta a i als organitzadors d’aquest esdeveniment per aquesta oportunitat, aquest regal de la vida de venir a aquests indrets i de tenir l’oportunitat que el meu llibre es publiqui per aquí. La veritat és que a vegades oblidem que els que ens fiquem en la lluita revolucionària, o política, o social som producte de la mateixa societat que comencem a qüestionar. I, com que som productes d’aquesta mateixa societat, encara que comencem a tenir una posició crítica, especialment a la dimensió social, la dimensió de l’educació, la salut, l’alimentació, etcètera, no significa que homes i dones (no importa la nostra extracció social, ni el nostre nivell d’estudis, de món) ja estiguem transformats en dones i homes noves al cent per cent dels aspectes. Llavors, el que he après és que el desenvolupament de cadascú, i el desenvolupament d’agrupaments són desiguals. O sigui, avancen o avancem segons, les dimensions de la vida, molt acceleradament a ser crítics i a transformar-nos, però en altres aspectes quedem com ancorats, com travats en els valors tradicionals de la societat. I aquí crec que hi ha la qüestió de la relació de gènere, de la relació entre homes i dones. És dels punts en què crec que costa més. Diria el concepte de salut i de malaltia, i tot això, és on costa més que hi hagi els canvis entre nosaltres. I jo, tractant d’explicar-me això, veig que potser té a veure no només amb el fet que és un assumpte que la raó ha de treballar, sinó amb el fet que hi ha embolicats els sentiments, les emocions, la psicologia, etcètera, en les nostres relacions afectives amb pares, amb germans, amb fills, amb la parella, amb companys de feina. Com que hi ha tot això involucrat més que no pas la raó, el costat que és més difícil que canviem és l’emocional, el psicològic, l’afectiu, el sentimental. Llavors és desigual. I crec que també es troba en situació de desavantatge, com l’obrer explotat, el camperol pobre que també està en desavantatge, igualment la dona, que està en una situació d’opressió en una societat patriarcal, etcètera, la meva experiència és que si el de baix no lluita i no pren consciència i desig que tot això canviï, no serà pas el que té en avantatge real o aparent el que prengui la iniciativa per donar-te espais. Ni en la revolució, ni en la lluita social ni en el siste Això es lluita pas a pas. Òbviament, hi ha companys que prenen consciència abans que no són masclistes, o que no són tan recalcitrants i et donen suport.

De fet, hi ha una part, un capítol en el qual justament parles de com n’és, de difícil, explicar a les dones camperoles, a les dones indígenes, que també poden formar part de la lluita armada per defensar al seu país. Llavors t’indignes, i vius una sèrie de contradiccions d’aquest ser dona diferent. Per començar, blanca que ve de la ciutat, que té estudis secundaris que parla castellà. Però no entens –o almenys això es respira en el llibre– com elles no poden entrar en aquesta lluita. I, al final, el que et porta a entendre-ho és justament parlant amb elles, entenent les seves històries. I en aquest llibre fas un exercici també de memòria, de posar nom i cognoms a totes aquestes dones indígenes que et van ajudar a entendre com n’és de difícil la lluita de la dona indígena i camperola en la situació en la qual es trobaven. Perquè si es ficaven a la lluita, doncs potser els seus marits les pegaven, les maltractaven. Comentaves, també, el problema de l’alcoholisme, i com n’era de difícil per elles sortir de casa seva i començar en aquesta lluita. Però poses dos exemples de dones que ho aconsegueixen. M’agradaria que relatessis també aquest procés de transformació tan fort de dones que han tingut vivències tan dures. Com les vas conèixer?

Van ser molt més que dues dones. Jo les vaig posar l’exemple, m’imagino que et refereixes a Malin i Achim. Però realment només són dos exemples dels molts casos que vaig conèixer. En una època, jo no vaig ser durant vint anys a les selves i les muntanyes, vaig ser-hi sis anys en aquesta zona. Els altres anys em va tocar l’àrea urbana, l’àrea suburbana o fronts on dominaven els poblats grans. Al meu llibre sí que explico aquests sis anys, perquè per mi van ser com la meva escola de vida més important. Jo sempre dic que aquesta va ser la meva universitat, l’acadèmia que no vaig trepitjar. Aquesta va ser l’experiència humana, revolucionària, existencial que crec que em va forjar, que em va fer un millor ésser humà, que em va fer una millor guatemalenca, una revolucionària més integral. Van ser aquests anys. Segurament perquè van ser els que em van confrontar amb una realitat més diferent d’aquelles que jo coneixia, i la que em va obligar, com a tots els que anàvem allà provinents de la cuitat, a treure el millor i el pitjor d’allò que tens; no perquè vulguis o no, sinó perquè vius en una situació límit. No només en el perill enfront de l’exèrcit, sinó de gana, de fam, de pluja, de plagues, de zero infermeries, medicines o metges. És una situació límit 24 hores diàries. Has d’aprendre a sobreviure i aquí et surt, per bé o per a mal. Tots som com un laboratori, alhora som els investigadors, els científics i alhora som els conillets d’índies de nosaltres mateixos i entre els companys, els uns amb els altres. Perquè, sense voler, jo et faig víctima a tu i a mi, però alhora som companys que ens ajudem i tot; se’ns acaba, però, veient el llautó: et surt el classista, et surt el gènere, et surt tot. I aquí has de començar a governar-ho, a matisar-ho, a educar-ho, a transformar-ho.

Em va tocar viure la primera etapa de construcció de l’organització, que van ser els setanta. Llavors érem molt poques dones, poquíssimes, i a més hi havia la barrera dels homes. En aquest cas de les muntanyes i de les selves, ells eren la barrera per accedir a les seves filles, a les seves mares i a les seves dones. Aquesta societat camperola. S’hi incorporaven els homes si tu treballes amb homes, i com a dona i com a revolucionari dèiem que volíem accedir a les dones, també. Però els homes ens deien que no, que les dones són per a la casa, són per criar els fills, són per cuidar els animals, que les dones són febles, les dones són ximples, que la guerra és cosa d’homes. Llavors veníem les poques que vèiem i els dèiem: «Mira, però jo soc dona i soc aquí. I mira, aquesta o aquella són dones i són aquí». Deien que tenies raó però, que eres urbana, estudiada, ladina. Però això és un altre món, el nostre món és aquest. Van passar anys abans que els revolucionaris poguéssim accedir directament a les dones, quan els homes a poc a poc van anar canviant, transformant-se i permetent-nos accedir a les seves esposes, a les seves filles, a les seves mares.
Tota la meva etapa va ser l’etapa pionera de la incorporació de la dona a les muntanyes.

Tu vas elaborar un material de formació política guerrillera que el que pretenia era el que pretenia en l’organització era visualitzar-ho i moure’l per a totes aquelles i tots aquells que volguessin incorporar-s’hi. Fins i tot llegíeu en veu alta com anaven les experiències vietnamites, llegíeu el Che Guevara, i tots aquests materials s’anaven ajuntant, anaven arribant a totes les persones que volien entrar en aquesta guerrilla. Però et preguntava per Malin, de Santa Cruz Barillas, i per Chim, perquè són dues dones d’edats ben diferents que es van sumar a aquest esforç revolucionari, i que per a elles les tres demandes bàsiques per canviar aquesta societat de Guatemala eren: número u, l’alfabetització, que era el que tu portaves a la selva i a les muntanyes; dos, la lluita contra el maltractament dins de casa; i tres, contra l’alcoholisme. Aquestes tres demandes bàsiques jo crec que penetren en tot el llibre com la teva aportació bàsica també a aquesta lluita per una Guatemala diferent. Sobretot l’alfabetització. Quan per primera vegada t’endinses a la selva, vols una pissarra, i en portes, tenint en compte com n’és de complicat moure’s pel fang i per aquesta selva, amb molta boira, amb molta pluja, en la qual t’has de moure amb poc pes, tu volies tenir material per alfabetitzar… Aquesta era la teva missió. Què és el que vas aconseguir?

La meva missió no era alfabetitzar, era una de les meves tasques. Però llavors tenia moltíssimes tasques operatives, logístiques, de suport a membres de direcció, militars. Però no vaig aconseguir treure’m de sobre la d’educació. No era la meva aspiració treballar-hi, però vaig haver de fer-ho moltes vegades. Tot i que jo no em vaig ficar a la lluita per seguir sent educadora mestra; volia ser combatent i estar en les unitats militars i a la base. Jo aspirava a estar a la base. Però com em van dir, i crec que tenien raó, un entra voluntari a la lluita, entra perquè vol, es queda perquè vol. Ningú t’hi obliga, però què fa un dins de l’organització ja no és la voluntat de cadascú, sinó que les estructures o aquells que dirigeixen determinen què és el que més necessita l’organització de tu. Segons les teves capacitats, segons les teves destreses, segons les teves característiques, etcètera. Aquesta era una de les meves tasques, una. I en aquest cas m’havien demanat que elaborés un mètode d’alfabetització propi per a l’àrea camperola. Jo m’havia format amb Paulo Freire, aquest pedagog meravellós de Brasil. En l’alfabetització de tot el que significava Paulo Freire, i també, d’altra banda, amb un pedagog rus, Anton Makarenko, que havia treballat molt temps amb nens del carrer, amb joves delinqüents, etcètera. I a mi em semblava que eren les dues referències a les quals jo havia tingut accés que eren les que més m’ajudaven.

Ho vaig preparar al mateix temps que esperava el meu primer i únic nadó, perquè en volia tenir molts però em vaig quedar amb un i quan ja militava. Recordo que va ser una carrera contrarellotge, treure una metodologia adequada al meu país, a l’àrea rural del meu país, i aconseguir lliurar el material abans que el nen sortís de la panxa. Ho vaig aconseguir dos dies abans que el nen sortís de la panxa. Llavors em van convidar a sotmetre-ho a la pràctica, perquè ho havia fet però no ho havia sotmès a la pràctica de l’organització. Així va ser com vaig arribar aquesta vegada. Però feia un munt de tasques més, també.

Aquesta és una de les teves preocupacions, en tot el llibre hi va penetrant tota aquesta voluntat teva de fer altres tasques que no siguin només domèstiques i cuidar del teu fill, i aquesta alfabetització. Tu volies estar combatent, també, com els teus companys. Una de les coses que tu també tries d’alguna manera és aquesta ruptura amb els llaços familiars. No es pot estar trist per trencar els llaços de família. En la vostra actitud durant tots aquests sis anys de lluita de Guerrilla. I hi ha una separació, quan t’envien a Mèxic també a fer tasques per a la guerrilla, deixes el teu fill a cura d’uns obrers a Mèxic que donen suport a la lluita armada a Guatemala. Per primera vegada et separes d’ell durant molt temps. Com és això de compartir la maternitat juntament amb altres dones, que també tenen fills, deixar al teu fill, trencar aquests llaços? I insistir, o almenys em va fer aquesta impressió que, si es vol lluitar en la via armada, és molt complicat tenir fills?

Bé, la veritat és que jo deia: «Les dones hi hem de participar, que som la meitat de la població». També tenim interès que canviïn moltes qüestions en relació a la nostra situació social i familiar, però jo sempre deia: «La majoria de dones tard o d’hora tenim fills». Almenys és l’experiència al meu país, sobretot a les àrees camperoles i populars. Unes més aviat, altres més tard. Sempre. Jo també volia ser mare, això no estava renyit amb la meva aspiració de lluita. Però jo deia que no podia. Si em fico en la lluita, és millor que no tingui fills, perquè és una contradicció més, un sofriment més, un perill més. Però com puc estar convidant, reclutant o motivant altres dones del meu país, joves, de mitjana edat o grans com si fos una necessitat, o si seria millor no tenir fills, quan la majoria en tindrà. Amb quina cara parlaré jo d’estar convidant a mares de família, joves, a futures núvies, sí jo no tinc un fill. Molta gent deia que ho podia fer perquè no estava casada, perquè no tenia fills. Dius això, però si tinguessis fills ves a saber què diries. A part que volia ser mare i volia tenir canalla. També volia demostrar que tenint bebè i família un pot arreglar-se-les per militar. Fossin muntanyes, fossin àrees suburbanes dins o fora del país. Era com ser conseqüent amb el discurs, també. Però òbviament és un patiment constant. Si un és normal, té sentiments, té emocions, li agraden els nens i són renúncies molt dures. Però també hi ha motivacions molt fortes, coses que et mouen, també. A més, jo, des de petita, encara que vaig tenir tot el necessari, veia al personal de servei, que a Guatemala segueix sent el pa el nostre de cada dia, literalment de servitud, en què aquestes dones han deixat els seus fills. No perquè vulguin, sinó perquè migrant del camp a la ciutat i no les accepten amb bebè, no les accepten amb panxa. Deixen els fills amb la germana, amb la mare, amb l’àvia. Totes les dones que migren al nord des del meu país són desenes de milers. La ruptura familiar, la ruptura de mares i fills, és constant en els sectors pobres. De tota la vida. Jo pensava que, si de fet la majoria de dones del meu país són pobres, són treballadores, són indígenes, ladines però camperoles, obreres, marginals, i des d’abans que jo naixés la majoria d’elles estan obligades a separar-se dels seus fills per força major, ¿com puc pretendre no haver de renunciar a això, només perquè vaig néixer en un mitjà més privilegiat? Però no és fàcil.

És un patiment diari, d’hora a hora, de minut, que només et dóna la força, la convicció que tinguis i el convenciment de la necessitat del canvi. I que tu has de sumar-te a aquest esforç.

Un esforç d’educar d’alguna manera a altres nivells, fins i tot al nivell de tenir relacions sexuals: prendre anticonceptius, coses que a la selva doncs vosaltres, només vosaltres, podíeu portar. Com va anar també el fet de construir, o les formes de ser en col·lectiu? Perquè és una cosa que també penetra en el teu llibre. Aquest aprenentatge de l’indígena, de l’ésser en col·lectiu, de no tenir tants egos. Aquesta diferència entre els blancs i els indígenes, per dir-ho d’alguna manera, en la forma de ser, en la forma de parlar. M’agradaria que apuntés aquest aprenentatge.

A mi em van tocar aquests anys de muntanya, En el meu cas concret, em van tocar a les zones eminentment indígenes, camperoles indígenes. Hi ha altres zones del país que són eminentment ladines, o sigui mestisses. Al nostre país s’usa ladina en el sentit de mestís o blanc, el que no és indígena. A mi em van tocar muntanyes i selves amb majoria indígena, camperola. Però hi ha trets que vénen del camperol, més enllà de l’indígena o el ladí o el mestís. A la meva regió, a les regions on vaig lluitar, on també havien migrat camperols ladins de la costa i de l’orient buscant terres en les selves, la gran diferència que es veu és entre els que procedim de capes mitjanes urbanes, o classe mitjana alta urbana, i aquells que procedeixen, homes o dones, de les àrees més pobres camperoles. El que jo vaig percebre és que aquesta qüestió de la morbositat, de la malícia en relació al sexe, en relació a la nuesa, en relació a l’altre, vaig descobrir que era molt propi dels que tenim més influència judeocristiana. D’aquells que tenim més influència de literatura o de pornografia, o, en el cas dels joves, dels bordells, que eren molt urbans. En el temps que a mi em va tocar muntanya, ni en els pobles ni a la muntanya, ni tan sols tenien noció de la paraula prostitució o puta. O sigui, aquesta paraula no jugava en l’imaginari de la majoria de companys on vaig treballar. I sí en els que van arribar de la costa, que eren les grans zones d’agroindústria, de força de treball d’obrer agrícola i els que anaven de la capital, encara que fossin d’extrema pobresa. Però ja sabien el que era una cantina on anar-se a emborratxar, el que eren bordells. A l’àrea rural i en les famílies molt paupèrrimes, l’habitatge sol ser una cambra i on els nens creixen i dormen en el mateix llit o en el mateix petate que els pares. On tenen animals domèstics on veuen com es reprodueixen i com s’uneixen el mascle i la femella.

El que jo vaig percebre molt aviat és que en aquesta població no importava la seva edat, no hi ha malícia, no hi ha morbositat, no hi ha xafarderia, no hi ha escàndol per l’acte sexual o per la nuesa. En aquells que veníem de l’altre costat sí, però érem minoria.

Hi ha anècdotes. Arriba algú a la vostra regió amb una foto d’una playboy, i molts dels joves que estaven allà mai havien vist una dona en una revista. Expliques anècdotes d’aquest tipus al llarg del llibre que són molt divertides. Fins i tot quan intentes explicar als homes que no està bé apropar-se al foc posar els peus tan freds ràpidament al costat del foc no és bo, pot tenir conseqüències a nivell salut. I llavors us inventeu, tu juntament amb dues dones més, que això pot crear o provocar impotència. I llavors directament se n’aparten. El llibre està ple d’anècdotes d’aquest tipus. És molt emotiu, és molt descriptiu, hi ha molta selva, fins i tot emociona quan descrius que, per primera vegada, pots veure els estels. Aquesta volta celeste que et dona una mica de llum. Després d’haver fet aquest petit repàs d’allò més sociològic, de com estaves tu dins de la guerrilla, de com eren les dones que anaves coneixent i els homes, m’agradaria entrar en què és el que queda després. Quan ho dius a l’epíleg, de tota aquesta lluita, de tota aquesta organització, que ve fins i tot amb frustració, que hi ha moments que tu critiques fins i tot com s’organitza la guerrilla. Aquest fracàs, diguem. No sé si amb aquesta paraula exacta, però després d’aquest fracàs de la guerra de guerrilles, segueixes lluitant per una Guatemala més digna, més justa, on els oprimits puguin viure amb dignitat i visquin vides vivibles. Què és el que es pot fer ara després d’haver passat per aquests processos a Guatemala? De la guerra civil interna, de la dictadura de Rios Montt, fins i tot després d’aquest judici a Rios Montt, després que totes les dones indígenes expliquessin el que els va passar, en quin moment està Guatemala a nivell revolucionari? Què es pot fer després de tot el que ja has fet, per exemple? Què és el que toca ara?

Doncs la veritat és que la nostra estratègia de lluita va ser derrotada. En això no hi ha perdó. Però d’això al fet que l’estratègia de lluita i les organitzacions fossin destruïdes i derrotades, almenys jo, hi veig una diferència, una diferència entre això i els ideals, les conviccions i les necessitats de la societat. O sigui, continua sent necessari transformar el país. Continuen estant intactes les causes que ens van portar a lluitar i jugar-nos el tot pel tot. Segueixen havent-hi els problemes que ens van moure, i ara més greus que abans. Jo sempre dic: el que a mi em va fer renunciar a tot i cremar totes les meves naus, com es diu, i tirar-me al buit de la lluita a finals dels seixanta i principis dels setanta, no és res comparat amb les realitats que veig ara al meu país i en altres llocs. Ara sento que els problemes són més greus, que la societat està més polaritzada en termes socioeconòmics. Són més crues les formes de repressió, d’explotació, quantitativament i qualitativa. Crec que no només al meu país, sinó que tot el planeta està pitjor. Això no canvia la necessitat dels canvis, i jo sempre dic que perquè hi hagi canvis revolucionaris han d’haver-hi múltiples formes d’organització. No només en funció d’una lluita política revolucionària, s’ha de reconstruir-se el treball sindical, el treball cooperativista, el treball d’organitzacions camperoles, l‘estudiantat a tots els nivells. O sigui, lluita reivindicativa, lluites a diferents nivells, lluites regionals, lluites sectorials, lluites a nivell de barriada. No només és partit polític o organització revolucionària. Per tal que arribi a madurar un procés de lluita, un moviment o organitzacions, ha d’haver-hi un exercici col·lectiu de la població per organitzar-se a prendre consciència dels problemes, del seu paper. N’han de ser protagonistes, i això no s’aconsegueix amb voluntat ni és cosa de dues o tres persones conscients i decidides a trencar-ho tot. Són processos socials històrics, i jo diria que a Guatemala estem començant una altra vegada des de baix. I que la justícia de la lluita no està determinada per triomfs o fracassos, la justícia d’una lluita per un món millor està determinada per la necessitat d’aquesta lluita i per buscar un món millor. No només per a l’ésser humà, sinó que per a la vida al planeta. Això segueix sent vàlid. Com es lluitarà, o què s’aconseguirà, això ho determinaran conglomerats humans.

I jo sempre dic que no veig més difícil la lluita revolucionària que la lluita per un grup d’artistes, de ballarins, de pintors, que lluiten perquè aquesta branca de l’ésser humà tingui un espai digne, un espai que mereixi per al desenvolupament de la societat. O un sector obrer per la sindicalització, per les federacions sindicals i tot això miro costa amunt sempre. Si es lluita per la justícia amb honradesa, pel bé conjunt col·lectiu, això sempre farà pujada. Fa mil anys, fa 500, avui, i d’aquí 500. El que es comprometi a lluitar per qualsevol causa noble, que estigui preparat, perquè farà pujada. Com n’és, de complicada, és la lluita? Doncs jo crec que totes necessiten molta fortalesa, molta convicció i totes són necessàries. No n’hi ha una més important que una altra.

Tu tenies vint-i-quatre anys quan vas decidir començar amb la teva militància. Als 26 vas tenir el teu fill, el teu únic fill. I abans parlàvem de com n’és de difícil fins i tot que la teva parella entengui què et passa, que apostis per la vida i per la via revolucionària i, en el teu cas, guerrillera. Què va passar també amb la teva família? A mi m’emociona molt també llegir quan expliques que quan el teu pare es va assabentar que anaves a lluitar a les muntanyes, a la selva, va deixar d’escoltar la marimba; un instrument tan important a Guatemala i Mèxic. Per què creus que no ho va acabar d’entendre? O sí? M’agradaria que ens ho expliquessis. Es fa difícil també, amb la família, quan tu decideixes apostar-hi? I com et van ajudar també amb el teu fill?

Doncs en el meu cas concret vaig ser l’ovella negra, no només per aquesta decisió sinó que des de petita no sempre vaig entrar en els cànons d’allò la meva mare esperava de mi, per exemple. El meu pare sí que era molt més sensible, no era revolucionari però era un home humanista molt sensible als temes socials. Anticomunista a morir, antimilitar a morir, anti–nord–americà a morir, però igual anti–nord–americà que anticomunista veritat. Però era un home de gran cor i molt treballador, desinteressat completament en el que és material. Els vaig haver de dir la veritat quan ja vaig haver de deixar al meu nen definitivament per salvar-lo dels perills, perquè al meu país, i crec que en altres països passa el mateix, el primer que prenen a algú són els nens. I com més petits, millor, per obligar-te a entregar o per castigar-te.
En el meu cas, quan vaig veure que els perills militars amb el meu bebè anaven augmentant, vaig decidir allunyar-lo de mi. El primer que vaig pensar és que estigués prop del meu pare, perquè confiava en els valors del meu pare i que el nen estaria millor en el si de la família i prop del seu pare. Al seu pare no li va tocar muntanya, li va tocar ciutat; per les seves aptituds, els seus coneixements, l’organització el va col·locar a la ciutat i a mi em van donar llum verd per anar a la muntanya, que era el que jo demanava. Era jo la que anava a un lloc on no era simplement anar a viure al camp, era anar a viure a la muntanya, a cel obert, sense casa, sense sostre, completament nòmada i tornar a la recol·lecció, a la pesca, la caça, a la brúixola, tot.

Vaig haver de parlar amb el meu pare, però ja hi portava diversos anys. Ell va ser l’únic que em va donar suport, però òbviament em vaig adonar que em donava suport però que se li trencava el cor, perquè sabia com de perillós que era militar al meu país. Que jo assumia uns riscos vitals, de loteria cantada, com diem, que hom va a la recerca del perill. Però això de la marimba ho vaig saber moltíssims anys després, no ho vaig saber en aquell moment. Ho vaig saber perquè els meus germans em van retreure que el meu pare havia mort per culpa meva. Ell em donava suport, però li causava terror el que em podia passar, i terror veure el nadó sense mare.

Ell va morir lluny de mi, jo no vaig poder ni tan sols comunicar-me amb ells, era impossible. Els meus germans i la meva mare em van retreure molt temps que havia mort de tristesa. Però jo no vaig agafar aquesta responsabilitat. Encara quan hagués mort per tristesa, vaig dir que no era culpa meva. Vaig fer el meu camí, estava agafant el camí que crec que és el meu deure cuitadà, humà, és el que dona sentit a la meva vida. Si ell no va suportar això, jo no ho vaig buscar tampoc. Va succeir així. Amb la meva família va ser molt dur, amb els meus germans i la meva mare, molt dur. M’ho van retreure molt, i qui ho va fer més va ser la meva mare. Els meus germans, amb el temps i ja signada la pau, van tornar a ser solidaris amb mi, afectuosos amb mi, no pensen com jo ni de lluny, la política no es toca en família. Jo no toco la política, no exposo les meves opinions sobre el sexe, l’avortament, la religió, perquè el que toca aquest tema i l’altre que li doni corda, tensa la relació familiar. Soc molt prudent amb això.

He fet aquesta reflexió perquè justament crec que és interessant que compreu el llibre i el llegiu, perquè hi ha molts moments emotius en els quals la Yolanda crec que ho explica amb una destresa magnífica. Explicar tota aquesta duresa emocional, com canalitzar aquesta tristesa en aquestes condicions de vida tan difícils quan estàs en la lluita armada. Fins i tot quan t’assabentes de la mort del teu pare per una ràdio o d’altres familiars. No entrarem en detalls però sí que des d’aquí sí que es pot recomanar que llegiu el llibre de la Yolanda. Perquè realment jo crec que és un relat en primera persona d’una sensibilitat molt bèstia i a més molt bon observador de totes aquestes dones que tu vas veient. Però, alhora, serveix perquè puguis justificar tots aquests arguments que et van fer entrar en la lluita armada i que potser van ser difícils de pair per la teva família, o pels més propers. Hem dit amb Yolanda que parlaríem quaranta-cinc minuts i en falta un, i ja sé que tu ets molt organitzada i molt disciplinada. Això també ho vas aprendre en la guerra? O ho vas aprendre abans, de la teva mare? No faré diferències i intentaré quadrar els horaris també amb tu. Per tu és important, i per mi també, que hi hagi un diàleg amb les persones de la sala que han vingut a escoltar-te, així que si algú té alguna pregunta per a la Yolanda sobre el llibre, sobre la seva vida, sobre Guatemala doncs ara seria el moment.

 

Guatemala: dones a la guerrilla. Yolanda Colom a la Fira Literal 2018. Entrevistada per Marta Molina.

Discurs inaugural Literal 2023
  • Fira Literal
Bon dia a totes i a tots. I gràcies per acompanyar-nos un any més -i ja en van 9- a Literal, la fira d’idees i llibres radicals.  Us convid…